divendres, 1 de febrer de 2013

AIGUA FRESCA



Rememorant records de l'adolescència.
Quan no hi havia l'aigua corrent a les cases, en els pobles, als tardets entre dos foscans, les noies anaven a buscar a la font a foranes del poble el cantiret i pitxell d'aigua fresca per que  deien: - Poder els pares fer un traguet desprès de menjar-se l'ensiam i beure's les restes d'aquell suc que restava al plat amb barreja d'aigua, sal, oli i vinagre... Per refrescar-se, és clar, i a la mateixa hora al retirar del tros, del treball, també anavem els jovenots a abeurar mules i matxos, burres i asnets...
Allí el caldo estava servit i tots buscaven les preferències...Temps de joia i d'anhels en els que sols la mirada suplia qualsevol contacte. Quantes descobertes, impensables... Aquell ratet valia tot l'or, qui no l'esperava ?Anton

33.- juliol 2004
A dos foscants t’empolistres
cara, llavis i cabell,
camisola oberteta
ensenyant canal pitets.
A genoll va la faldilla
cenyida al teu cosset
i espardenyeta lligada
com si sardana saltés.
Surts a baix de portalada
- encesos llums al carrer -,
cantiret en la ma dreta
i en la esquerra pitxellet.
A la font en eixes hores?
A buscar aigua del fresquet?
o a veure mosso i les mules
o trobar-ne el senyoret?
Ell amb gaiata pintada
esperarà omplis pitxell
i qui sap si una carícia
després de fer-ne el traguet.
El mosso, asnet i mules
marxaran pel camí dret...
Tu i ell refrescareu rialles
veient la lluna allà al cel...
Al denitet vas a l’aigua
o a collir-ne petonets?

4 comentaris:

zel ha dit...

Antón, els records ens donen alè per seguir endavant.
Em sap greu no ser-hi, no ser-hi com voldria. Et tinc molt present, i sovint voldria el teu delit i el teu coratge.
Em sento malament i avergonyida, estci fent una feina que m'ha mostrat l'ambivalència humana, la meva si més no. A estones, em sento bé. D'altres encara diria mentides per no anar a treballar, jo, la merdosa que sempre es posava a la boca l'amor a l'ofici.
I en molta part hi és, però això que faig no m'agrada prou, amb molts és com quan feia classes de repàs encara d'estudiant, que trist que ho veigi així. Com puc superar l'enyor d'un grup? No m'entenc a mi mateixa, Antón!

Coses de la vida paraula de pas, helpquid
Un gran petó.

rebaixes ha dit...

les solucions no les porta la vida, som nosaltres que hem de procurar-les i acceptar ho tot el que nosaltres no hi podem actuar...Alló de sublimar-se
constantment en el treball. Humilliar-nos que costa un disbarat per que volem ser nosaltres els reis i som una escopinadeta que no serveix més que per que un sabatot el refregui per terra...Volem sentir-nos alabats, compresos i això és impossible...Caminem pel nostre sender fent cas omís de les temptacions de ser el més, caràcter, on ens movem ens comporten compromisos i no sabem eludir el tuf, la vanalitat,el premi dels altres.... I no anem amb el cor a la ma, tampoc, per que qualsevol sotragada ens el faracaure a la terra del camí i l'haurem d collir de nou, brut i netejar-lo... Ànims i si de quelcom bo t'ha servit, jo content... Cadascú en el seu lloc ha d'actuar amb delicadesa fent-se càrrec de la situació. Endavant, princesa, lluita eper tu, primer, desprès ja vindran els altres teus cercles que t'envolten. Una abraçada de l'Anton.

Carme ha dit...

Em quedo amb els teus records, que m'agraden molt i amb dues expressions que son com regalets.

Entre dos foscans, coneguda però poc utilitzada i denitet, que m'encanta!!!

Mari-Pi-R ha dit...

Unos preciosos recuerdos de los que te hacen soñar y revivir en ellos, un abrazo