dijous, 18 d’octubre de 2012

LES BRANQUES CREIXEN... aquarel.la



Les branques creixen... Al cap damunt la poncella i desprès la flor, el premi, el regal, l’obsequi.
També creixem  nosaltres. Intentem sempre que els nostres actes siguin les flors del nostre treball  ?
Procurem ser parterres, espones, marges,  que opossin ser armes nobles a la maldat? Fem un jardí que subjugui, que atregui, que calmi, que aplani diferències  i estengui les veritats de convivència i solidaritat en vers tothom ?
Que ningú es senti apartat, negat, sense forces per seguir el camí recte de la Pau i del Amor.


4 comentaris:

Mari-Pi-R ha dit...

Creciendo en sabiduría y dando lo mejor como una flor en belleza.
Un abrazo

Joana ha dit...

Anar creixent buscant la bellesa i la saviesa i saber-nos ignorants de tot però curiosos de mena.
una abraçada Anton

Carme ha dit...

M'ha agradat molt aquesta aquarel·la de roses...

Potser en faré una versió meva... a veure si em surt!

I les paraules, precioses, sempre creixent i aprenent...

esborrall ha dit...

Aquesta composició dels mots, que parlen dins un jardí de roses sense espines, desperta el millor que hi ha en mi.