24 – 5 -12
Nostàlgia. No es desfà la paraula
que tinc prement-la amb la ma.
Nostàlgia. Gotes d’aigua que mullen
del jardí el floram , gotim de rou gelat.
Nostàlgia. Cap vespre de ventada
que no clou en l’horitzó aserpentat.
Nostàlgia. El sol crema, consum l’aire,
caldeja el camí per on vaig descalç
i la pols, arena que belluga, menudalla
de pedruscall em fereix en els peus la
sang.
Nostàlgia... Per què no et desfàs com ona
quan en la platja va quietona solcant
i avança
com llengua llepant galtes suaus
i retorna a l’agre de la mamellada, mare
eterna
que defensa de taula i beure el poblat.
Inútil anul·lar-te... Revé sempre el plany.
Sense tu no visc... Per què em fas mal?
Podries retornar-me el BE que t’ha criat.
2 comentaris:
Cada gota de rosada que a la nit embolcalla aquestes boniques flors, és una resposta per cada bri de la nostàlgia que t'ofega l'ànima...
Bona nit Anton.
Si la nostàlgia agafa aquestes formes (pintura i grafia), colors i aromes, no em faria res sentir-la cada dia.
Publica un comentari a l'entrada