divendres, 24 de febrer de 2012

PEL BOSC DELS NOSTRES DEURES... BOLI RÀPIT



24 – 2 – 12
Pel bosc dels nostres deures
caminàvem collint-nos la ma.
No esporuguíem per la foscúria
de les nits sense bressol obert
a l’al·leluia, érem conscients, pacients
del pas difícil, de l’angoixa dura,
del crit engolat fent fora la por.
Érem dos en lluita contra maltempsada
que prenia i premía ales poderoses
per esporuguir-nos i maltractar-nos...
El bosc se’ns presentava com bec d’ocellàs
que pica a l’arbre fent rajar la noble saba..
I la saba era la continuïtat que fluia,
que arribava per dir-nos que nostres perills
s’arraconarien quan la llum obrís
els seus colors diàfans, incòlumes.
Teníem la lluna per seguir l’horitzó
i l’horitzó obriria la claror del groc.
Tindríem l’altra felicitat i alegria,
la d’haver perdut i, ara, recobrat en altre ser
el dilema de la vida que de nosaltres continua.
Pot la infelicitat vella portar felicitat nova ?

5 comentaris:

Carme ha dit...

Quina pregunta, Anton... que profunda i bonica...
tu ja ho saps molt millor que jo.

Poder, si que pot, la felicitat vella portar felicitat nova, però crec que es deu necessitar molta força per transformar-la de l'una a l'altra.

rebaixes ha dit...

Carme, el llarg de la vida ens ensenya si volem a prendre i de sobte surten preguntes i respostes que mai ens haviem fet per que ni sabiem que existisinm, no les necessitavem, pero quan cor i cap tenen sotracs forts, aleshores que hem de fer, ensorrar-nos en el plor, inútil, per que no retorna res o obrir el cap a una nova llum groga que pot tenir tot el que ens falta del ser volgut i el que el ser record en posa en el got. I a beure el nou licor que pot transformar-nos per seguir el camí que ens queda per recorre... Sempre pot viure un nou dia... Ara, pensa que és difícil d'acceptar moments d'aquests... Potser som com els cucs de seda que es transformen, Ella Ja és papallona, jo quan hi arribaré a posar-me en la flor que ella gaudeix ? // Gràcies per la teva companyia. Anton

Pilar ha dit...

´Penso que la felicitat la duem dins nostre, per tant no ens la porta cap altre sentiment, ni tampoc ens la pot prendre quan l'hem viscuda. Tu en vas ple de felicitat i moments feliços compartits, fins i tot en la foscúria. Heu viscut junts tota una vida, Anton. Hi ha felicitat més gran per a dues persones que s'estimen? Tu mateix has dit que la sents al teu costat, per tant no ha marxat, continua amb tu compartint els moments feliços que ara vius amb el fruit que esdevingué de tots dos. Permete't ser feliç amb el que ara tens, Anton. Compartint ab ella, sempre val la pena.
Una abraçada.

rebaixes ha dit...

Cadascú, Pilar, ens la fabriquem la felicitat i la gaudim i sembla que la tenim dins i que no s'escaparà mai... Però la possessió, el gaudi, la propietatque ens produia aquesta felicitat al costat d'altra persona s'ha esmunyit i que queda? La presència física, el contacte l'alè el sentir-te a prop, el parlar,tot alló que teniem ha desaparegut i es queda en el contacte del record...Hi ha tantes formes de contacte en la vida nostra... la individualitat nostra busca el que era sa felicitat, el dispòsar d'alló que se li donava, EL CONTACTE, un s'hi acostuma i forma part d'aquell encís que en qualsevol moment pot volr. marxar, despareixer en la forma que el gaudim i aquí està el quid de la questió... Som persones de costums i del costum en fem l'essencia de la vida i ens hi trobem bé i és clar, quan el costum falla per que la causa que el produeix no hi és un s'arma de tot el que pot per que retorni i així creu en un futur de retorn on sigui i beu en aquesta font i s'hi extasia i creu que ja té la solució.
Se que Ella tal com era i feia si hi ha un cel, el seu cel,ELLA està allí, però jo tinc molts dubtes de que tot això no sigui una patranya que ens han inventat per poder resistir i ja no dic dominar-nos...i és clar aquest dubte quí me'l resolt? Crec que fins es normal que la senti prop meu i no m'estranya per que la forma ilusoria de sentir em fa traspassar les barreres de la distància que deu haver-hi entre nosaltres. Creure que hi ha un futur i en vers ell anem... qui ho sap ?
Ara, dintre del que expreso en el trenet estic buscant l'equilibri per que sino em faria un tip de plorar i no solament no ho faig sin que no ho vull ni ho sento. Au, prou // Gràcies Pilar. Anton.

M. Roser ha dit...

Anton, penso que la felicitat de la que vau gaudir durant una llarga vida, donarà els seus fruits i es pot convertir en una felicitat nova, viscuda a traves de les vides joves que t'envoltaran sota l'horitzó clar de la lluna...Molt bonic el dibuix.
Una abraçada.