27 – 12 – 11
Semblavem una sola cosa,
èrem una sola cosa,
units per l’umblical destí.
I un jorn el cordó ens tallaren,
arreu del temps de falç segaren
el seguir junts fins l’infinit.
Calla la por que no teníem,
insulsa la veu destrosà el que vivíem,
barranc dejú nostre temps cruspit.
I ara, la vaga del cos no troba
el repòs en res, tot se li roba
en un singlot de plor d’impur neguit.
Créiem, instants nobles, ser un per l’altre
i ens ha arrassat el cèrvol lladre
corrent a galop, pols de pota, en son neguit.
El record retorna cambiant l’arena
en rellotge antic que corre com la pena
d’un pressoner que bon part no pot parir.
...................
......................
27 - 12 - 11
caminem a pas feixuc,
alçem el cap
i tenim el cel damunt.
Un núvol passa
i tapa la claror
i amb el braç
l'apartem del seu cami...
Ens tapava el sol.
Qui pot viure sense sol?
.............. Anton.
.............
...................
......................
27 - 12 - 11
caminem a pas feixuc,
alçem el cap
i tenim el cel damunt.
Un núvol passa
i tapa la claror
i amb el braç
l'apartem del seu cami...
Ens tapava el sol.
Qui pot viure sense sol?
.............. Anton.
.............
6 comentaris:
cap destí podrà tallar mai el cordó del record.
Tinc poc temps per a visitar-te, però rep una forta abraçada i els meus millors desitjos amb estima.
El lazo sigue unido en otro sentido, así que el sol resplandece en tu hogar.
Un abrazo y sigue con tus dibujos
Saps què em passa Antón? Sé que tu ho entendràs. Hi ha cops que un pot i sap dir paraules de consol, i que ens sembla que consolen. Hi ha d'altres vegades, d'altres moments en la vida, que la desesperança i l'abandó ens mengen, que la solitud i la pena ens omplen, que la força de la sang no és suficient per fer res més que tan sols aixecar-se per força, moure's per força, treballar per força.
Entre tot plegat, jo passo moments, dies, mesos així. I quan em sento dir coses boniques, com ara "sempre sereu un", penso que ni jo mateixa me les crec, què coi, quan perdem tant, i tant important, no sé si valen les paraules. Només ens valdria compartir físicament una abraçada. Però jo ploraria i tu més. Estem així. Capcots, tristos, freds.
Però t'abraço.
Seguiu units Anton, seguiu junts, perque està dintre el teu cor.
Qui pot tallar aquest fil?
Una abraçada molt forta
Com es pot tallar un nus com el vostre?
Com es pot pondre en sol que és dins nostres?
Amunt, Anton. El blau dels seus ulls t'observa i fa bategar el teu cor.
Un cant a l'amor fins a l'infinit, un dol dins del teu cor que ens commou i ens il·lumina a tots!
Publica un comentari a l'entrada