28 – 12 – 11
Buscant la teva peuada
perdo les fulles dels dies.
Elles volen apalomades
sense trobar repòs digne.
La caragola plega veu
soferta a l’embat de les ones,
Engull el seu que dir suau
i es queda quieta a l’esguard
del cloure dels dies fets fulles.
Engola la eterna melodia,
harmonia del vent que encapsa.
Zèfir i fulles allí es troben
i dins el corn es guarden.
Allí viuen sotmeses, indistintes,
callant silenci de paraules.
Quan desperti de la letargia
buscaré en el mar la caragola
i escoltaré el seu bon dir-ne,
qui sap si porta la paraula dolça...
-En l’eternitat t’estimo -.
I resaré que retorni la peuada
que va endur-se-la...per sempre?
No pot ser, que junt a mi la veig
com caragola guardant veu
i contant amb els dits els dies
No pot ser, que junt a mi la veig
com caragola guardant veu
i contant amb els dits els dies
2 comentaris:
Precioses i emotives paraules de melangia i de record...segur que arrecerats dalt d'algun lloc del cel et llegeixen, et llegeix i et dona tot l'amor
Un boli rapido para un verso profundo.
Que pases un buen día
Publica un comentari a l'entrada