3 - 11 – 11
Em mires distretament.
Parpelleges inquieta.
Què vols ?
Pregunta ta nineta ?
Mirar insondable per mi.
I, calles...
Ni l’alè surt fugint
Buscant altra ombra.
Dos fulles, les parpelles
Tanques engolint
La teva pregunta al aire,,,
Què em dius ?
Et veig i escolto
La fressa dels passos dels ulls
Que venen fins a mi.
I, quan els mirars es besen...
Què esperes de mi ?
3 comentaris:
Te veo y escucho, que frase tan bonita saber escuchar.
Un dibujo muy perfecto.
Un feliz día Anton
Quin poema, Anton! Com m'agrada aquesta reflexió sobre les mirades... "Quan els mirars es besen" em sembla preciós!
Una abraçada.
Les mirades es troben i es parlen i s'abracen, sense que els amants es toquin res més que les ànimes.
Quin luxe de posts, Anton!
Publica un comentari a l'entrada