dissabte, 6 d’agost de 2011

851.- QUAN LA TRISTESA ... aquarel·la de l'Anton.


.

5 - 8 - 11 
Quan la tristesa, el desencís,el plany s’ajunta
 i és amb tu, no et quedis quieta, mou-te.
Mira el terra que vols per tu i besa’l
amb el camí que fas de records i quimeres...
Trenca l’espill que et difama la cara
 i enceta els ulls al horitzó que et clama
Busca en el llavi la paraula que consona
amb la mel a orella
i acull les mans al cor que batega
i que no marxi rere l’instant nefast.
Que brolli la font dels sentiments
que et farà viure el plor estret d’angoixa,
obrint en el record l’escletxa del demà
i temps vindrà a tu com infant a falda mare
buscant la protecció insondable
del futur que t’espera en nou camí.
Ja no és igual la passa que ara peues,
ja no és igual la veu que crida...
T’has despentinat al aire que et sorprèn
i et bufeteja la cara
i no et deixa avançar en ton destí.
Però de dins de les entranyes cansades
encara queda el menut pretext,
el llevat que a la pasta dona impuls
per caminar el nou sender que et mira
i vol que et lliguis a ell per seguir.

4 comentaris:

Assumpta ha dit...

Anton, quina preciositat d'aquarel·la, quins colors, els núvols, el reflex al mar... Poesia amb lletra i amb imatge.

Elfreelang ha dit...

Estàs fet un artista Anton, no només escrius poesia i de meravella , recites, participes en mils coses sinó que a més ets un bon pintor! m'encanta la teva aquarel·la!!!

Galionar ha dit...

Anton, quina bellesa d'aquarel·la! I el poema, què dir-ne, si és un magnífic cant a continuar el camí quan sentim que les forces ens abandonen...
Una abraçada!

Pilar ha dit...

M'encisa la llum que desprèn l'aquarel-la. Un plaer seguir-la.