divendres, 5 de novembre del 2010

FORTUNYO... escut pintat per Anton.



Avui, dia cinc de novembre de l 2010, fa vuit mesos que el nostre fill ens va deixar. Ser circumspectes i neutrals explicant facetes de la seva vida se’m fa impossible, podeu comprendre. Intentaré fer de narrador i no de pare.



En la seva làpida davall del nom pel qual se’l va reconèixer en vida i ara quedarà per la seva eternitat, hi figura un epitafi escrit per mi. Vull fer incís en els dos primers versos.


Reconquerires cognom


Fortunyo anava pel mon.


Ell va reconquerir el cognom que els seus ancestres transmetien a la descendència fins que el decret de nova planta va castellanitzar a sac el que tenia al davant.


El seu caràcter neguitós, lleial, convençut de que tenia una Pàtria – Catalunya- quan en la democràcia es va poder tornar el que se’ns havia arrabassat, feu els convenients passos per retornar al estatus vertader.


Nascut en la memorable data de 11 de setembre se’n enorgullia i sempre per ell la catalanitat començava i seguia per família, poble, comarca, pàtria, mon... univers. Res de racisme, al contrari, reconèixer el valor MARE del lloc de naixement, sigui en la persona que sigui. Per a ELL també el volia.


Aquesta feta marca i retorna als seus descendents al lloc que mai havien tingut que perdre.


Per la família tota, és un vertader ORGULL i així ho confesso que l’arbre genealògic que tenim que sabem de nostres arrels des d'abans d’el mil cinc-cents setanta cinc, seguirà en la normalitat ja en la figura d’ELL i el seus fills Aina i Pau.


El treball de recerca per assegurar la seva jugada em demostra que per damunt de totes les seves fites principals tenia les idees clares i feia per aconseguir l’objectiu. GRÀCIES, FILL.- Anton.
......
PER QUÈ... ?
5 - 11 - 10
Aquest gran PER QUÈ  que m'inunda la clepsa
que agarrota mirada, que esguinça veu,
jo li pregunto que contesti seva flama,
que expliqui el desori intens que em produeix

I ELL em contesta sorrut amb boira espesa
i punts suspensius que alteren meu suspens...
Què ha de dir-me si ni ELL sap amb certesa
per què el gran dubte representa... PER QUE`...?




6 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

No em sembla veure cap motiu pel qual hagis de deixar de fer de pare mentre parles del teu fill. Narrador i pare... perquè no? Lluir ben alt l'orgull de ser pare d'un home bo, lluitador, valent...

Un escrit molt bonic i entranyable, Anton.

Una abraçada.

Pilar ha dit...

La resposta de segons quin per què no té veu.
M'agrada com recordes.
Una abraçada, Anton.

Assumpta ha dit...

"Reconqueries cognom" Una gran decisió la del teu fill de recuperar la grafia originària del cognom!! I és clar que n'has d'estar ben orgullós!! :-))

Jesús M. Tibau ha dit...

fins i tot el nom han volgut prendre'ns, però som tossuts, i ens estimem el nostre, malgrat el temps, malgrat la distància, malgrat la mort.
Una abraçada

rebaixes ha dit...

ràcies de cor per acompanyar-nos. Anton.

Elfreelang ha dit...

Només puc dir-te que ben segur n'estaria content de les teves paraules i l'escut pintat per tu...per a ell....Una abraçada!