dilluns, 8 de novembre de 2010

DAMUNT DE DILECTA MA... foto google


8 – 11 – 10

Damunt de dilecta ma
tens la tranquil•litat que dona
el tenir fe...

Et passeges segur, ocell,
saps que t’estimen.

Fins un xarrup de regraciament
envies fraternalment.
......................

8 – 11 – 10

A vora son peu fangós
un ocellet arrossega ala trencada.
Ell, abaixà cap i cos
i el seu esperit inquiet, neguitós ,
la ma estengué, calenta brasa...
Delicadament,
fregava terra seva ànima.

Queixós i frenètic obria el bec
tement el gran desori,
però els dit del peu fangós
allargava sa l’esperança...
Un refrec en el plomall,
que l’ocell trobava delicat
i així el bec queixós
a calma tornava

3 comentaris:

montse ha dit...

Ma i ocell,
tot un equilibri
en un món fràgil.

Carme ha dit...

El peu fangós
li dóna l'esperança
la mà el salva

Pilar ha dit...

Una mà s'extèn,
oberta.
Un suport amatent,
mà destra.