foto google imatges
Escrit del 2009 - gener
Tranquil·la. No sé que dir-te...
Volem el contacte de la veu
Volem el contacte dels ulls
volem el contacte.............
Tenim el contacte del record.
Som rics de bossa buida
amb el pensament ple
de tot el que eren ells
I dintre d’aquesta sínia
anem pujant fins desaiguar
fins esgotar l’instant
que puja gola amunt
i arriba el plor...
Per què no som eterns... aquí?
Som uns res en un instant.
Però ens em conegut,
ens hem reconegut
i és aquest coneixement
que ens fa eterns...
............Anton
2 comentaris:
dos roses ben boniques,
Conèixer, reconèixer, acompanyar-nos encara que sigui un instant...Aquesta eternitat sí que val la pena. La de sobreviure és molt avorrida y cansada. A mi ja m'agrada el que va dir el poeta: Tot no és per sempre. Miro d'escollir i eternitzar l'escollit.
Precioses roses.
Publica un comentari a l'entrada