31 – 8 – 10Les paraules que el cridaven
- sempre hi ha muts, o qui emmudeix
o pressiona emmudint a d’altres -,
estiraven conquerint ses orelles.
No es feia l’orni en l’escolta,
sabia que anava per a ell.
Atendria dilectament
i faria cas del vent xaloc
que seva barca empenyia.
La crossa com rem apartaria
l’herbam sec criat quan exiliat
ningú li parlava de quimeres.
Duia els dits sangosos, desitjosos
d’estampar en el pit
quatre barres, senyals valuoses
que el portarien a vèncer...
Tenia el seu anhel i el dels avantpassats
esperant en el voral del camí
per aixecar bandera pròpia.
2 comentaris:
Saps una cosa, Antón? El teu blog, a la meva llista, no s'actualitza, hauré de fer algun "apañu", treure'm i tornar-me a posar, potser?
Mira, una altra que està igual que jo... jo també faré això treure'l i tornar-lo a posar, però no sé si servirà, clar que per provar-ho no hi perdem res.
Som molts els que esperem en el voral del camí... amb uns anhels antics... però, la cosa no pinta bé...
Publica un comentari a l'entrada