diumenge, 13 de juny de 2010

BON DIA TINGUIS JESUS MONCADA, MOLTS PENSEM EN TU... dibuix de l'Anton.

He tingut de creure ja que el llapis em marejava, i al final ha sortit això. En Jesús Moncada sap que faig el que puc. Volia somriure, però el meu llapis no l'ha deixat. Amic Jesús, ensenya-li els topants de per aquí dalt al meu fill que ara us podeu veure, Anton.
13 – 6 – 10
Sort del ruc que tinc
que menja i caga a la barca
i a l’hora de sirgar
pel pas de l’Ase
no es desfà com la magrana.
Veure que l’aigua baixa
i has de retornar amunt...!!!
Ja, jai, no val la  barra
i sort en tinc del ruc.
Arri, noi, que va per naltres.
ja descansarem
quan baixem fato i carbó.
Ara et toca junyir el morro
fins tocar la pedra
i no rellisquis
que l’aigua és a prop
Aquí hi tenim el pa
que ens dona vida
i no podem dormir
per més que venguin son.
Aquí al riu sagrat
que és nostre deu
trenem la tasca...
afortunats que som
tant tu com jo.
El ruc estira per la vorera
Amb els collons per terra
com quasi tenim tots.

8 comentaris:

Cèlia ha dit...

Un bonic doble homenatge Antón!

Pilar ha dit...

Jo percebo un somriure als seus ulls.
M'he recreat en l'escena que retrates. Si hagués dit descrius, m'hauria quedat curta. És tota una escena on es percep un treball antic, difícil d'imaginar.
Amb el que demanes a Moncada, m'has fet somriure. L'he imaginat en un cafè antic, jugant a cartes amb el teu fill...Fins i tot he sentit els copets que feien en deixa les cartes sobre la taula.
Bona aportació la teva, Anton.

rebaixes ha dit...

Un cunyat meu, escriptor i moltes coses més, el coneixia a Jesús com a d'altres... Qui sap si juguen a la butifarra allà a dalt on siguin i se'n en riuen de les nostres pors i les nostres crisis,...Anton.

Cèlia ha dit...

Anton, perdona pel color, sempre m'ho has dit i sabia que, en tornar a triar un color fosc, et seria difícil, però Transparència vol ser un lloc de lluna i no m'hi sentia a gust d'una altra manera, però he tingut una idea si et sembla bé i el rebràs pel mail, si no el desitges rebre o no t'agrada o no et va bé, només cal que m'ho diguis. I ja saps que has de gosar sempre a dir el que necessitis!

zel ha dit...

Quan ens hi trobem tu i jo, per allà dalt, voldràs ser la meva parella de jugar a la botifarra? És lleig de presumir, però en sé, saps? Diuen que força! Els clavarem un pallissot al Moncada i al teu noi! T'estimo, Antón!

vpamies ha dit...

A la Monna Lisa li passava el mateix: no sabia si riure o guardar la compostura. T'ha quedat un Moncada molt "Monno". :-)

Albanta ha dit...

Que tingues tu també MOLT BON DIA!!!

Assumpta ha dit...

Eeeeeei, però si t'ha quedat el dibuix magnífic!! I tant!! :-)