Foto Montse Subirats
18 – 5 – 10
Cistellet que entregues als còdols
teu llinatge joia i ton perfumat color,
ets com paraula d’alabança encesa
que assaona el goig del florir nou.
Roses roges fulloses com llibres
esclateu crits menuts de veu dolçor...
S’arrodoneixen de fantasia les pedretes
al ser-ne visitades pel xarrup color.
Faran conlloga els dos regnes
-pedretes dures, fulles d’ufana i tendra gerdor-
i unides alegrant-ne sa cordial presència
diran al mon seu enardit i ardent petó.
7 comentaris:
Feia dies que no passava a casa dels amics, d'altres temes m'han impedit venir amb la regularitat acostumada, però com sempre, venir aquí és com l'oasi en mig del desert.... pau i calma, poesia.... Et deixo, com sempre, una forta abraçada, amic Anton :)
Tens raó, Anton, aquest cistellet amb les roses al mig, com un petó!
Una abraçada per a tu!
Benvolgut Antoni, magnific cistell de roses i flors que donen vida al magnífic poema que l'acompanya. Un "bouquet" perfecte en el seu conjunt. Una abraçada.
la roca i la flor; dues textures, dues realitats
Quin cistellet tan preciós, quina bellesa i, sobretot, quantes coses es poden dir amb flors! I com les dius, Anton!
Anton, a més de regalar-nos les teves paraules tan maques, tens un gust boníssim per triar les imatges! Et felicito de tot cor :-))
La foto de la Montse no té desperdici, com totes les que ens presenta, n'estic enamorat dels seus treballs... si aquí fem volar una mica el magí... sembla que el conjunt prospera.
Gràcies a tots per acompanyar-me. No em queda molt de temps diari per estar aquí ja que altres raons em tenen cobert el cànon del temps,... gràcies encara que em repeteixi, amb vosaltres es pot anar al fi del mon. Anton.
Publica un comentari a l'entrada