divendres, 30 d’abril de 2010

CINQUANTA ANYS JUNTS...

foto pròpia.- Anton, la cunyada Mª Lluisa i la mestressa Teresa en la celebració de la comunió de la fillola Tamara.
 Avui hauria sigut un dia per unir-nos tots en l'alegria... Ara...Que voleu que us digui.
No per això es merma l'estimança que ens profesem com a beateria, però el condicionant possa les instàncies en un lloc que ningú esperava... Si jo  tornés altra vegada a aquest mon, buscaria una persona com la que tinc encara al meu costat, que es dòna en tot i per tot per a mi i la seva família i al pròxim que pot atendre, com sap ella que jo hi estic al seu costat pel que sigui necessari.
Passarem el dia treballant i recordant... Encara ens queda un xic de felicitat en el que al costat ens criden .- IAIA, IAIO,... son el tresor que em de tirar avant amb totes les nostres forces...És la nostra fita . 
Gràcies a tots els que em llegiu. Anton.  
30 – 4 – 10
Amb el neguit propi
de les coses vives
tinc el delit de flam
que crema el meu tronc...
Arrelat un dia
amb altra soca mare
avui celebraríem
el CINQUANTA jorn
de nostre feliç encontre.

L’INSTANT que balla sempre
i que no avança paraula
en els seus fets,
va segar amb xurrac
el més perfecte brot.
I, ara, fa falta la fullada
que a tot vent vivia
i ens ha deixat, sols, tres rames
- tija mare i dos flors –
en l’abandó.
ELL, que d'aquest perfum vivia,
l’han arrencat
quan tots aquí, AVUI,viuríem
La festa del més bell record.

8 comentaris:

Pilar ha dit...

Anton, gràcies per compartir moments feliços. És una sort "molt treballada" compartir la vida amb una persona durant tota una vida. FELICITATS!!!
Sou una parella maquíssima.
Abraçades, petons i somriures.

Patrícia Montañés ha dit...

Més d'un i d'una somiador/a li agradaria arribar als 50 anys compartint la vida amb una sola persona, estimant-la i fent-la feliç.
Moltes felicitats Anton, et mereixes el millor!

Kudifamily ha dit...

Anton,
sempre queden petites alegries que ens ajuden a empenyer els dies.
Sé que no esteu per celebracions, però penseu en com li agradaria veure-us, i en com d'orgullós n'estaria. Igual d'orgullós que estan els que us envolten encara.
Felicitats per aquests 50 anys d'amor, companyonia i amistat.

(Quan el meu pare va morir, vaig trobar aquest blog, escrit amb molt de sentiment per un pare a qui se li va morir el fill gran de 12 anys en un accident a l'estranger. Ens hem anat fent companyia, i espero que atu també te'n pugui fer. Una abraçada)

Carme ha dit...

La vida és així, Anton, encara que em facis plorar, llegint-te, per la barreja d'emocions, no puc pas deixar de dir que estimar-vos 50 anys seguits i cuidar-vos l'un a l'altre és una alegria inqüestionable. I un mèrit de saber fer-ho. Moltes felicitats, a tos dos, una baraçada molt gran per a tu i per la Teresa.

rebaixes ha dit...

Ella tenia quinze anys i jo divuit quan varem començar i les peripècies que varem tenir que passar son de llibre, molt de temps separats fins ql momant del casori, aleshores sembla que va canviar el desti i semppre junts amb moments molt difícils per la mort del primer fill, molt treball per superar la economia
que sens engolia, superació a base d'esforç continuat de tots i ja veieu ara... per perdre la xaveta.
Si us dic que de vegades no sé on soc, i crec que tinc el cap clar, no us estranyi. Si un no passa situacions d'aquesta envergadura, res de res...és imposible fer-se'n càrrec.
Gràcies per la vostra gran ajuda, Anton.

Assumpta ha dit...

Quina sort és entrar a comentar després de la Carme, perquè ella sap dir perfectament el que jo pensava però no trobava les paraules exactes per expressar :-)

El vostre fill està content de que els seus pares hagin estat aquest model d'amor. Emociona llegir que si tornessis a néixer buscaries una dona com la que tens... i prova la vostra força i enteresa la forma en com expliques la companyia i xic de felicitat que us aporten els nets.

Anton, 50 anys junts, dos persones que s'estimen, mereixen una felicitació de tot cor i una abraçada molt, molt gran per a tots dos!!

rebaixes ha dit...

Gràcies per les mostres inequìvoques d'afecte. Sembla que no, però hi han detalls que penetren en l'intim i fan com una mena d'unió en cor i pensament.Sou lluny i sou prop... quina incongruència. Tot és compren quan volen pels aires els pensaments dirigint-los al lloc adeqüat i el receptor no li queda altre dir que GRACIES DE COR.Anton.

Cèlia ha dit...

Esteu guapíssims i segur que els nets us necessiten, necessiten l'estima dels seus iaios!