dilluns, 22 de març de 2010

ENS CREIEM INDISPENSABLES ... foto pròpia de la Bruixeta

foto pròpia
La Bruixeta, dos pedres enormes, fan com mugró d'un pit,damunt  muntanyeta arrodonida que s'enlaira a ponent del terme.Mils d'any enrera tot era un basal d'aigua, fins que un dia algun cataclisme va obrir pas i va donar curs al riu que ara segueix davall seu,.. A mi m'he hi sura una llegenda que vaig plasmar en una cançó dedicada a La Torre de l'oli , nom per el que també se'l coneixia per la gran planada d'olivers milenaris que ara han donat pas a arbres fruiters.
---------

22 – 3 – 10
Ens creiem tant indispensables
Que treballem com si fos així,
I el mon rutlla amb altres motlles
Sols nosaltres ens necessitem
Per ser i per seguir...
Nostra vida...?
Preocupant-nos en futileses,
En crítiques inadequades,
En aspiracions de progrés ?
I quan ens mirem
En nostre gra de sorra
Ens esgarrifem...!!
Som tant poca cosa, tant poc valem...
Per què pensem
Que sense nosaltres
No es pot fer res ?
Què inútils som
SENSE NOSALTRES
NO ÉS POT FER RES... !!

7 comentaris:

Cèlia ha dit...

Has fet unes reflexions profundes i certes, tot i que hi ha qui sí deixa una forta empremta. Substituibles però deixant molt bona marca. Com en aquest cas, una doble marca, com a persona i com a esportista.
És bo treure la ràbia!

Carme ha dit...

Anton, si que som molt poqueta cosa, tots i cadascun de nosaltres. No som imprescindibles, és cert, però pels de casa som molt necessaris.

I malgrat tot la vida continua indiferent al dolor..

rebaixes ha dit...

És molt complicat escriure el que un sent en tràngols d'aquesta magnitut, de vegades fins un pot contradir-se,i a pesar de tot s'ha de viure o fer el possible de respirar per seguir, per que tot et busca i del estar en el disc sec esperant la rialla, tenim l'obligació de ser, sentir, fer... El temps !!! Ara vull temps quan fa una estona ja el rebutjava.Anton.

rebaixes ha dit...

Cèlia no puc trobar al teu blog el lloc de comentaris, Anton.

Marta ha dit...

Anton, he estat veient en el teu blog els homenatges que fas al teu fill. Lamento no haver-ho vist abans. Darrerament no tinc gaire temps de llegir blogs. Ho sento moltíssim i no se com expressar-te el meu sentiment en aquests moments. Crec que fas molt bé això de treure-ho a través dels teus escrits. Una forta abraçada!
Todoreh i Sorrobloc

zel ha dit...

Sempre hi ha algú indispensable per algú altre Antón, sempre. I no som res, si no som amb els altres, tu ja ho saps.

Cèlia ha dit...

Anton, el meu bloc d'un dia per l'altre em va desaparèixer però li vaig donar una configuració i el vaig poder recuperar. De moment i de forma ràpida, vaig deixar aquesta perquè s'assembla al que jo havia fet. Ara els comentaris són a la part de sobre dels posts/apunts i no a sota com tenia amb l'altre bloc.
Una abraçada!
I respira fort pels que queden i et necessiten. I per tots naltros que aprenem tant de tu!