diumenge, 3 de gener del 2010

483.- L'INSTANT PRESENT... aquarel·la pròpia

aquarel·la pròpia

2 – 1 – 10

L’Instant present

era DISTÀNCIA

que no clou camí...

..........................

I lluny de tu

em perdo... sol.

El teu respir joiós

em dava alè nova

I. ara. la DISTÀNCIA

no el deixa venir.

L’espardenya no camina,

els ulls no tenen mirall,

la veu no escolta retorn

i el cap no desperta.

La DISTÀNCIA empresona

i el meu Instant malaltís

s’asseu al brancal

escodrinyant

d’on el vent bufa

fins que son alè s’apaga.

Et sento prop i lluny

en el record puntual

que m’esvera.

8 comentaris:

assumpta ha dit...

M'agrada com l'has titulat: "L'instant present".

Diuen que l'avui és un regal i per això se'n diu present.

Gaudim cada dia del nostre present, de tots els presents que ens regala la vida siguin els més propers o els que ens arriben des de la distància i ajuntant-los tots, fem un pom tant bonic com aquesta aquarel·la d'avui!

Petons, amic Anton!
=)

assumpta ha dit...

Per cert...
Ja veig que el video... et va agradar. Tot i la tristesa, és preciós de mirar.
=)))

Carme Rosanas ha dit...

Ja saps, Anton que això dels instants i dels moment s m'agrada molt.

Aquest instant sembla nostàlgic o una mica trist, però penso que no deixarà de ser això un instant, el teu, el meu... i el que vingui serà diferent... millor, oi?

Jesús M. Tibau ha dit...

ets un artista

zel ha dit...

Jo, si m'ho permets, hi sento malenconia, un somni com un xic perdut, sovint la distància ens escanya, ens empresona, ens fa sentir impotents...

Molts petons, Antón, Bons anys!

rebaixes ha dit...

En el pensament hi tinc unes persones que han marxat, dos amic més grans que jo amb els que m'hi he relacionat bastant i dos noies casades que s'han amagat rera els núvols i sols tindrem el seu record. Tots, els quatre fan falta, però no podem triar... Aquell instant present que se'l endu el temps i ja no torna sinó amb el record... i el record... Res. Que tots en suportem de moments crus i durs,,, Anton

Assumpta ha dit...

Aquesta aquarel·la és veritablement PRECIOSA!!

Però el poema em sembla trist... no és maca la distància quan la llunyania fa sentir aquesta soledat...

Sílvia ha dit...

Només coneixia la teva faceta d'escriptor, ara ja veig que també ets un bon pintor, un gran artista, vaja! Et felicito Anton!
Una abraçada gegant!