5 – 12 – 09
El vent se la emportà del seu volgut arbre
i carrer amunt segueix passos de geganta.
En una reconada amb altres esclafada,
després un remolí al ciment la desempara.
Una peuada s‘esclafà al lloc que ara habita
i s’emparenta lluïda apegada al carrer.
Com si un cisell l’hagués gravat,... Replena
dels seus nervis i molsa on la seva saba no hi és.
Sola al mig de la plaça, qui no la senyala?
Apartada de companyes, s’ha barallat amb totes?
Quan passin rodes, qui no la trepitja?
I si plou anirà avall, qui tant tresor vol?
Una nena juguetona, senzilla i distreta
Que amb els peus avança obstacles xutant...
Son peu va a xafar-la...? O,..vol aparta-la ?
Es para i la mira... Calla i sospira...
El genoll resa. La ma acaricia...
-Seràs punt de llibre, per sempre et tindré...
I obrí son llibre... Aquella fulla seca
entrà amorosa a dins del paper...
No serà remostrons ni deixalla.
Serà el punt de llibre per sempre estimat.
4 comentaris:
Un final meravellós per la natura que ens acompanya...jo també voldria acabar sent un punt de llibre...
Antón, m'has de perdonar l'absència...no acabo de sortir del forat negre...
Petons!
I a mi no em deixen entrar a casa teva. Què passa? com puc solucionar-ho. Una abraçada molt entranyable. Anton.
No sé si és un conte, un poema o un preciós conte amb forma de poema, el cert és que l'història d'aquesta fulla m'ha agradat molt!! :-))
Saps? Dissabte passat vaig haver d'anar a Terrassa i també vaig fer la foto d'una fulla a terra. Potser també en faré un post. La teva foto m'ha agradat moltíssim!! :-))
Una preciosa fulla, que potser poc es pensava que ompliria "una fulla" de paraules tan ben trobades.
M'agradat tot, el poema i la fotografia. Segueix encadenant aquestes produccions de fotos i lletres, són un plaer anar-les seguint.
;)
Publica un comentari a l'entrada