De vegades se'ns obre una escletxa en la vida ... i no sabem com tapar aquell finestró que ens va, potser, destruint mica a mica, físicament o...mentalment. El poder de la nostra voluntat és immens i l'hem de fer prevaldre. Lluitem, res és impossible... Ànims, -assumpta- tu pots... Anton.
30 – 11 – 09
L’espitllera, paret trencada, badall, escletxa
amorosament arranjada, ull de gegant,
dava mida de son secrets, mirada neta,
d’aquell casal- castell per on s’hi espiava llarg.
Una peça llençolada de cel de clariana,
blau com una mar quieta, aterrava al terreny,
Caminaria llegües el vent sense sarbatana
i en un buf tant sols acollia el llunyà firmament
Baix, els soldats llogats en la fèrtil terra
guardarien fruits per que el poder del pedram
clavat de cul en son miracle de desferra
continués dormint sa estultícia, allí, callat.
4 comentaris:
Anton, realment em sembla admirable el català que utilitzes pels teus poemes, dona gust llegir-te sempre, i sempre aprenc paraules noves que desconeixia.... gràcies, i molt bona trobada la foto de l'assumpta :) Una abraçada!
Anton, mica a mica, pas a pas...
intento anar tapant l'escletxa que encara resta oberta i espero, ben aviat, no deixi passar el vent fred que esbufa fort.
Aquest cel clar, com el que avui llueix, sempre em dona ànims. Com també ho fan les teves dolces paraules.
Ets admirable, per moltes coses, però sobretot per la teva fortalesa. Una fortalesa com la que tenen les pedres d'aquest mur del castell.
Mil Gràcies, Anton!!!
=)
Tots i totes aprenem, aquí, paraules i no només paraules. Hi trobem tot un munt de coses: Constància, força, generositat, optimisme, realisme, ganes de tirar endavant, recolzament, companyia, atencions, somriures... i més que me'n deixo...
Avui m'hauré de rentar be, per que el sabó...està al dia. crec que tots fem el que podem i diria més i tot.
Jo des del primer moment que vaig ser per aquí, em sento acompanyat i si sentíssiu els soliloquis que de pensament m'ajuden a passar el dia tots vosaltres us veuríeu prop meu, per que sempre que estic sol em venen les vostres coses rondant i com que el que jo dic, no m'ho contradeix ningú, sempre guanyo.
Tots aquests adjectius que m'encoloma la Carme, estan molt bé,
però en vosaltres hi ha el contrapunt que no us quedeu enrere... He dit.Jo hi veig una hegemonia que res la trenca i és que tots estem al loro ... Gràcies per la vostra constància que feu també que jo sigui constant...i si sabéssiu el que meu ensenyat... Prou? Que queda feina que porto mala temporada de temps que puc estar aquí..Anton.
Publica un comentari a l'entrada