A tots els de la xarxa, em visitin o no.
Conserveu el que teniu d'estima
als que ja estan a la penúltima edat,
serà el vostre tresor ... sempre
31 – 10 – 09
Un dia va vendre peix i pels colzes parlava,
li quedà el glaç del gel en malmesa carn.
La cara solcada amb rius i barrancada
i el cabell blanc conformen son polit mirar.
Ha viscut molt, ja res la ressuscita,
la sang jove d'un dia, ja és suc que no té guany.
Ara viu sola, no té ningú,... Son cabell pentina
i mira en dins el que fou son cel amb seus ulls blaus.
7 comentaris:
Això arriba molt endins eh... quants cops veiem persones grans i ho pensem... jo qu sempre he viscut amb persones grans ho penso quan veig aquestes persones amb cara de necessitar el més bonic dels fets, un gest d'amistat, un petó... són tendres i es fan estimar i tens raó, són el més gran tresor.
Jo crec que si ella llegeix el comentari tan maco que ha posat en Cesc, segur, segur que fa un somriure ;-)
Vaig veure aquesta foto i em va dir tant.... Ara hi has posat les paraules exactes que ens expliquen la seva història, felicitas, com sempre m'emociones :) Un petó!!
Molt maco, el poema, explica en poques paraules tota una vida. La gent gran mereix tot el nostre afecte i sovint estan molt sols.
M'ha agradat molt el poema. La fotografia transmet moltíssim...
Una abraçada!!!
Estic d'acord amb tots els comentaris! Saps posar-hi les millors paraules per transmetre allò que vols!
Quan un arriba a la penúltima edat que dic jo, és que ja n'hi han passat moltes per l'esquena ,cames i cap...
Molts tenim la sort de tenir els fills que es comporten meravellosa ment, però tots tenim a la vista sers com nosaltres, abandonats al seu si, sense paraules ni orelles que els escoltin, i potser amb la gran MIS de tots els temps la MIS-ÈRIA...
Crec que té que ser trist i per ells- per qui s'hi troba - sense volta de full.
............Anton.
Publica un comentari a l'entrada