La lluna amb un finell de veu parla amb la catifa de núvol... que li contesta...
26 – 10 – 09
Em vas entrar en les orelletes
Com ocell que busca nou niu,
Obertes meves fidels orenetes
Senyalaven proper estiu.
Dins et feres lloc, forrolla
I penetrares dins meu,
Dèbil la veu, la ma fidel amolla
I tu incautes el seré concert.
Ai, oreneta que voles i voles
Que escrutes dins meus secrets
Amb la llima afines i esmoles
Un present que a tu n’és obert.
5 comentaris:
Quina foto més preciosa!
I fa parlar als personatges... realment com si es diguessin secrets compartits.
Bona ombinació, Anton! Una abraçada per atu i una per l'assumpta
A mi també m'agrada parlar amb la lluna i amb els núvols i vola r una mica, si cal.
Que bonic i tendre oi :)
I la lluna, contenta per compartir el secret, va brillar més aquell vespre...
I el núvol, cofoi i guardià del mateix és va mudar amb el vestit de gala...
Només puc dir, GRÀCIEEEES!!!
;)))
Meravellós. Aquest cel que m'esperi per esmorzar , que vinc ara mateix. genial el teu esperit. Continua volant. Abraçades desde el bosc tranasparent
Publica un comentari a l'entrada