dissabte, 3 d’octubre de 2009

404 -- ARRAMBLADES A TERRA...FOTO FLICKR

2 – 10 – 09

Arramblades a terra

seus escolen vostres anys

de fusta.

Singlareu les aigües

com gavines

pintades de blanc.

Ara us han esquilat

sostens i enagos

i vostra carn primera

és plena d’esgarranys.

Aquí us podriu

per corcs i melitxes

rosegades.

Fama de lleugeres

no us serveix de res.

L’aigua, quan plou,

us corrou ventrada

i el sol i vent i gel

us recremen

l’últim bon record.

8 comentaris:

zel ha dit...

però hi ha belleses que cap temps, cap malura, ni la sal ni el rovell poden esborrar...la senzillesa de la forma permaneix, formoses barques, petits llaguts perduts, ens guarden els somnis arran de mar...preciosa poesia, Antón. Petons amic!

Cris ha dit...

Aquesta foto de Banyoles la he vist també a casa d'una "veina de la catosfera".... com sempre fas uns tandems preciosos Anton.... un dia d'aquests m'encantaria fer una cosa similar, ja et demanaré consell! Bon cap de setmana :)

rebaixes ha dit...

ZEL:Les barques velles poden ser aquests matrimonis,parelles, etc, que arriben lluny en edat i ja va acabant el seu cicle.Han fet el que debíen i deuen estar-ne orgullosos,... els hi queden(ens queden,) els records del que fòrem i varem fer...Anton.

rebaixes ha dit...

CRIS.- Aquesta no és la foto que tenia que posar, però al anar-la a buscar al lloc meu, no la tenia,no la trobava i amb els nervis - he rectificat la poe. i m'he quedat amb
els morros eixuts.
Per la segona, si en quelcom puc ajudar, servir o que em sé jo... tens el e-mail.- Fes-ho a aquest
anforsa@gmail.com
Em va agradar molt el post d'ahir sobre la mare. Estima, estima i estima...Tu ets un catúfol d'aquesta sínia.Anton.

Cris ha dit...

ais Anton, moltíssimes gràcies, ets una persona entranyable, de debó.... un petó amb tot el carinyo :)

Joana ha dit...

Anton,
I mentre puguin anar dansant damunt l'aigua seran con novells amants...
La Maria deu estar ben orgullosa de tu!
Estima!!!
Una abraçada de cap de setmana!

qui sap si... ha dit...

Fora d’antics camins de sirga,
on els germans grans eren els reis,
acabades les curses
de puntones i muletes,
records d’un temps
on el riu era senyor,
moren abans del pas de l’ase,
aparellades a la riba,
vora un Vinebre
que treballa la vinya.
Esperen en la seva humida innocència,
una riuada d’octubre o novembre
per pujar dansant al pausat ritme
de la crescuda, a la terra de l’Anton.
Mentre,
recorden entre sons
del vent xiulant
per entre els forats
del taulons cosits
amb amor
al costellam inert,
mirant qui sap si
de reüll més enllà de la proa,
aquell futur que els espera al secà.
Senten
els crits de la quitxalla jugant,
per sobre els bancs desencaixat,
històries de pirates,
vols per alta mar,
aixecant victoriosos
un atrotinat pal,
com si fossin les restes
del darrer rem.
Ara serà el sostén de la vela,
ara maniobra com un arjau.
Retorna la vella història,
aquella que fou passat,
essent de nou reviscuda
amb la veu eufòrica
d’un grup d’infants.
Arramblades a terra
s’escolen els darrers temps
de la corcada fusta,
enyorant el seu passat.

Cesc ha dit...

Tant la fotografia com l'escrit es mereixen un deu...