13 – 7 – 09Finestrons oberts.
ulleres de la casa.
Únic lloc tranquil
per on mira l’àvia.
Veu muntanyes grises,
per l’hivern bromades...
El sol que ella vol pels peus
com foquet de brases.
L’ermita com caixeta
el xiprerar la guarda.
Ella també al cel puja
amb oració murmurada .
Tots els records reunits
du davall mocadorada
i dena a dena canvia :
dolors, goig i glòria clara.
Per la nit els finestrons,
no entrin bruixots, tanca
El llum de ganxo és l’amo
que mima,
estima ,,,
i son camí aclama.
Ermita de s. Antoni de Pàdua. La Torre de l'Espanyol.
5 comentaris:
Em recorda una veïna que tenia, que es passava la vida darrere la finestra!
Sí que li podrien entrar bruixots nocturns, sí, sembla tanmateix com si ella els cridés amb muda veu.
No fa pas massa bona cara aquesta finestra potser també ella clama una oració per a la seva curació.
I ben pensat, qui o que no clama al cel o bé on sigui per a la seva curació?
Petons.
;)
ja ha passat el borrombori del cel,...Ha plogut i ara brilla de nou el sol, pero la temperatura ha baixat.
no és massa adequada fa finestra, no, però no en trobava cap més del que tinc estabulat o no he sabut veureu..
Tots un moment o altre clamem el que sigui per veure si ens afavoreix. Anton.
Doncs a mi m'agraden les dues fotos... són teves Anton?
Ja em veig dibuixant-les... o mirant per la finestra, al cap i a la fi també sóc una àvia.
La de la ermita si. L'altra la havia arreplegat no se on i no he posat res. Podia buscar quelcom més adequat i amb aquesta fer-hi un poema, per que hi pot sortir un bon cartipas.Anton.
Publica un comentari a l'entrada