Ahir vaig posar la foto i després va desaparèixer no sé com. Quan me'nvaig dar compte era tard...
La nina havia quedat tranquil·la, s’havia tret les noses. Tot el que quedava al quarto dels joguets rai, ho dominava i amb gos i gat dormin un dormir llarg, llarg, llarg, la menudalla quan vindria a jugar, ella seria el rovell de l’ou
Quan al cap d’hores es feu de dia, el gos necessità buidar l’ impuls que del ventre li venia. S’aixecà del jaç i s’apropà a la balconada oberta i posant la pota a un barró del barandat deixà anar el xorro calent d’aquell suc groc com el te acabat d’escudellar a la tassa.
El gat somicava encara en son dormir damunt del coixí del sofà,
S’apropà el gos al quarto dels joguets amb la naturalitat del amo de passadís i habitacles. Qui el manava? Abans de la porta, arraconada la bola del mon amb la que havia jugat fent-la rodar sobre si mateixa, que si cada volta hagués set un dia natural, en l’espai del joc hauria passat almenys un any, restava somicosa.
- Que et passa ?– li digué el gos.
- La nina m’ha fet fora del quarto, que no és seu, però ella té peus i braços i una llengua... i diu que en el seu mon no em vol.... Però si jo soc el mon com ella és la nina !
- Vine amb mi i aclarirem amb dos ganyols el que vol i si convé li ensenyaré les dents, que per això son, per ensenyar-les...
Obrint la porta hi tenia quelcom que fer el vell rellotge, arrupit, com esgolat, sense fer el seu característic tic-tac.
- I a tu que et passa? – si encarà el gos.
- Doncs, que ja em puc morir. La nina m’ha obligat a parar el cor i si paro el meu glatir ... com que ella no coneix el temps, diu que és ella el seu temps, i que el meu temps l’utilitzeu vosaltres i li doneu la tabarra, i si no hi ha temps, doncs, vosaltres no existireu, i no l’amoïnareu en el seu mon.
- Si que ens vol bé a tots, aquesta nina. Tu vols fer tic-tac, ...?
- Es clar que si.
- Doncs, comença. Ja veig que no havies parat del tot...
- No, ho feia al ralentí per que no se’n adonés.
- Ara li donaré la lliçó a aquesta mandona.
Quatre guacs barrejant la A i la U, dessonillà a la nina que sorpresa, no comprenia com el gos i el rellotge i la bola del mon eren allí davant del seu tron.
- Que ha passat, rellotge ... I tu bola del mon, per que entres, aquí no hi tens res a fer. I tu gos... si que ha durat poc... Clar, el rellotge no s’ha parat, ... Per què no has obeït ?
- Per que no vull morir.
- Aquesta el que vol es fer-se el mon seu.- comprenia el gos
- Si, el meu de mon, i a vosaltres no us necessito per a res.
- El quarto és de tots, noia – li digué el gos amb quatre guecs – I ja pots començar a pensar en no voler ser la única aquí..O sigui que si vols estar sola... pots començar a caminar... i fer foc nou.
Aquí no ens faràs marxar així com així . Tingues-ho en compte.
La nina plorosa de ràbia ... El gos se’n anà a despertar el gat i assabentar-lo. Com miolaria contra la nina. ( podria continuar, per què no?)
.
LA NINA PREPOTENT I ...nº2
continuació del Joc Literari 116 de J.M. Tibau.
La nina havia quedat tranquil·la, s’havia tret les noses. Tot el que quedava al quarto dels joguets rai, ho dominava i amb gos i gat dormin un dormir llarg, llarg, llarg, la menudalla quan vindria a jugar, ella seria el rovell de l’ou
Quan al cap d’hores es feu de dia, el gos necessità buidar l’ impuls que del ventre li venia. S’aixecà del jaç i s’apropà a la balconada oberta i posant la pota a un barró del barandat deixà anar el xorro calent d’aquell suc groc com el te acabat d’escudellar a la tassa.
El gat somicava encara en son dormir damunt del coixí del sofà,
S’apropà el gos al quarto dels joguets amb la naturalitat del amo de passadís i habitacles. Qui el manava? Abans de la porta, arraconada la bola del mon amb la que havia jugat fent-la rodar sobre si mateixa, que si cada volta hagués set un dia natural, en l’espai del joc hauria passat almenys un any, restava somicosa.
- Que et passa ?– li digué el gos.
- La nina m’ha fet fora del quarto, que no és seu, però ella té peus i braços i una llengua... i diu que en el seu mon no em vol.... Però si jo soc el mon com ella és la nina !
- Vine amb mi i aclarirem amb dos ganyols el que vol i si convé li ensenyaré les dents, que per això son, per ensenyar-les...
Obrint la porta hi tenia quelcom que fer el vell rellotge, arrupit, com esgolat, sense fer el seu característic tic-tac.
- I a tu que et passa? – si encarà el gos.
- Doncs, que ja em puc morir. La nina m’ha obligat a parar el cor i si paro el meu glatir ... com que ella no coneix el temps, diu que és ella el seu temps, i que el meu temps l’utilitzeu vosaltres i li doneu la tabarra, i si no hi ha temps, doncs, vosaltres no existireu, i no l’amoïnareu en el seu mon.
- Si que ens vol bé a tots, aquesta nina. Tu vols fer tic-tac, ...?
- Es clar que si.
- Doncs, comença. Ja veig que no havies parat del tot...
- No, ho feia al ralentí per que no se’n adonés.
- Ara li donaré la lliçó a aquesta mandona.
Quatre guacs barrejant la A i la U, dessonillà a la nina que sorpresa, no comprenia com el gos i el rellotge i la bola del mon eren allí davant del seu tron.
- Que ha passat, rellotge ... I tu bola del mon, per que entres, aquí no hi tens res a fer. I tu gos... si que ha durat poc... Clar, el rellotge no s’ha parat, ... Per què no has obeït ?
- Per que no vull morir.
- Aquesta el que vol es fer-se el mon seu.- comprenia el gos
- Si, el meu de mon, i a vosaltres no us necessito per a res.
- El quarto és de tots, noia – li digué el gos amb quatre guecs – I ja pots començar a pensar en no voler ser la única aquí..O sigui que si vols estar sola... pots començar a caminar... i fer foc nou.
Aquí no ens faràs marxar així com així . Tingues-ho en compte.
La nina plorosa de ràbia ... El gos se’n anà a despertar el gat i assabentar-lo. Com miolaria contra la nina. ( podria continuar, per què no?)
.
4 comentaris:
Je,je,
Ja m'ho imaginava. Hi havia una conjunció perfecta entre cadascun dels personatges per a poder-ne fer una continuació. I ara,com a regal de diumenge m'ho trobo.
M'encanta sobretot com fas la comparativa del tic-tac i el batec del cor del despertador: "No em vull morir, li respon".
Me l'imagino marcant 1/4 i mig de vuit, per allò de que les manelles semblin posar cara trista. (No sé si m'explico gaire bé).
Bé, ara sí que està "cantada" la tercera entrega. Je,je.
Petons de diumenge daurat!
Pel sol i pel blat que encara resta als trossos pendent de fer bales. (El paisatge d'aquesta finestra que tinc just davant, i el sentir cantar les orenetes mentre t'escric aquestes quatre ratlles, reconec que no es paga amb diners)
;)
I és clar que no es vol morir, pobre rellotge!! :-)
Aquesta nina la posaria jo de cara a la paret una bona estona perquè se li baixessin els fums!!
Ja pots seguir, que això té el seu intríngulis!!!!
Petons estimat! Sempre tens la santa qualitat de fer-me somriure i enrojolar!
les coses es van posant interessants i la nina una mica més al seu lloc. Sort que algú li vol parar els peus!
Publica un comentari a l'entrada