diumenge, 24 de maig de 2009

290 -- 2º RELATS CONJUNTS -- la Torre Eiffel i Ramiro i Quimeta


2º RELATS CONJUNTS
Unes aquarel·les que he pinta aquests dies d'una masia, em varen animar a escriure una continuitat del traball fet a RELATS CONJUNTS, fa uns dies.
El tema podria donar, si jo en sabés prou, per una cosa més llarga.
Com que m'esgarrapava i no volia quedar perdut en el pou dels objectes abandonats
ho he escrit i aquí ho teniu. Podia incluir-ho en la secció VULGARITATS,
que fa una temporada que està parada.
Si em voleu comentar ja sabeu que està obert. Gràcies. Anton.
.......................
El capellà en el sermó de boda, els alliçonà a la Quimeta i al Ramiro, sobre els deures dels contraents... En el tram final fins es permeté dir-los hi joiosament :
- I ara a procurar tenir un bon ramat de cabridets, vull dir menudalla. A veure si abans de l’any ja veniu a batejar el primer.
Esgarrifat el Ramiro, va preguntar al majordom si ell hi faria bo...
-No pateixis que la Quimeta, ja sap on és París, està alliçonada.
La noia, minyona del amo, ara, sortint de la casa gran, no caldria que entrés a fosques a l’habitacle on l’amo li arreglava les faldilles i el corpinyet. Tenia una satisfacció extrema, tindria el seu home i no se’l deixaria prendre per cap cabrota, ella coneixia, per desgràcia, aquests desgavells.
El Ramiro, després de la xocolatada que pagà l’amo a tots per la celebració, digué a la Quimeta per anar cap al mas. A cavall del ruc la noia entrà al que seria casa seva.
La noia que no havia tingut la joia d’estrènyer el cos del seu home en la ballaruga que es feu a l’entrada del casalici de l’amo, ja que tots els jornalers i mossos volgueren tastar el frec del vestit propiciat per l’ama, al baixar del ruc, demanà l’ajut del seu marit
i relliscant de manera sabuda se li penjà al coll i comença a besar-lo i refregar-lo, obrint la seva primera passió en el que era el seu marit. Però el Ramiro que mai havia tastat res semblant, era com un tronc mort que no té saba en el cos que circuli, a demés com gosaria fer mal a aquest ser en que dipositava els primers sentiments de pertinença.
- Ja saps el que han dit tots que hem de tenir cabridets...- ho deia la Quimeta amb una tendror extrema...
- Oh, filla, ja tenim prou dinerons per anar a París a encomanar-lo...?
- Ai, fillet meu. Si el tens aquí el teu París... !!! Aquí... !!!
En aquell moment el boc pujava de potes damunt una ovella per muntar-la.
- Oh, la meva ovella, aquesta si que no... La meva Romera!!
I desfent-se dels braços de la Quimeta, corregué a descompartí a la parella.
Ella corrent rere del Ramiro i agafant-lo pel braç...
- Això, això és el que hem de fer junts. Aquí tinc jo la Torre Eiffel, tontet...
Aquell dia el Ramiro cantava aquella cançó que havia sentit a les mosses del poble quan amb el seu ramat anava rera les veremadores per que mengessin els pàmpols dels ceps
i que no entenia per que ho cantaven,...

- Al faveral de mon pare/ chicot de Raspots m’agafa / i m’agita a terra plana / i es treu de davall faixa / una cosa com un picador de sal / Que si no m’encerta el forat de la pixotera / m’esbotza, m’esbotza...
Ai, si filla, quina sort has tingut !!!! QUINA SORT !!!
( Recordant a Josep Solà, Picando que ho cantava a les colles vermadores)

4 comentaris:

Carme ha dit...

Unes aquarel·les molt boniques i el conte també... amb un sabor d'altres temps...

Cèlia ha dit...

Quin bon narrador, a més de poeta! Com diu la Carme, té sabor d'altres temps i això m'agrada molt, la tendresa i la innocència (i la picaresca, és clar!)
I les aquarel·les són magnífiques! (que difícil ho trobo jo que sóc un ase amb el dibuix...)

zel ha dit...

Antón, hi tens la mà trencada, en saps un munt...jejeje, a Paris a encarregar la fillada...

rebaixes ha dit...

Jo he d'escriure el que he viscut i m'ha pasat per davant dels nassos... Per altres assumptes no estic preparat. Faig el que puc i potser gudeixo més que molts...
I pintar, la Carme ja sap el pas que s'hi dona, posar-s'hi i sembla que siguis en un altre mon. Et passen tots el mals i com que jo no vaig amb pressa... A començar la setmana que tots tenim obligacions que complir, i sort d'això... Que tinguem tots salut. Anton.