dilluns, 18 de maig de 2009

284 .- A LA MARGARIDETA LI CAUEN LLAGRIMETES / PENSAMENTS PROPIS,.. fotos meves.






16 – 5 -09
A la margarida li cauen com llagrimetes
paraules blanques, queixes de si i no.
La donzella ha collit amb dits d’amor les fulletes
que al terra assaonen uns projectes nous.
Queda en mans verges la llum groga, filletes,
botonets cenyint-se, unint joiosos seus cors,
Son capets d’agulla que fan coixí. Germanetes
que mare parí un dia regalant a fembra goig
.......................

PENSAMENTS PROPIS

3.- En l’índex de la intel·lectualitat de cada personabé hi hauríem de sumar el grau de la voluntat seva.


4 comentaris:

Assumpta ha dit...

Dues coses... perque avui esti ADMIRADA d'aquest post teu :-))

La primera és que he trobat preciosa aquesta frase: "paraules blanques, queixes de si i no" imaginant com van treient les fulletes a la flor..

I la segona és que trobo MAGNÍFIC aquest pensament "En l’índex de la intel·lectualitat de cada personabé hi hauríem de sumar el grau de la voluntat seva."

Perquè, mare mevaaaaaa, la força de voluntat és importantíssima!!!

Entre la del post anterior i aquest jo m'ho hauria de tatuar al front jejeje

Cèlia ha dit...

Està preciós el palitre, fa que el camp s'ompli de margaridetes senzilles i boniques i que la primavera arribi al seu punt àlgid. les abelles fan la seva feina mentre que els humans potser només saberm dir sí o no!
I el pensament, magnífic i real com la vida!
Si sempre cal felicitar-te, avui és per treure's el barret!
Fins i tot les fotografies són molt maques!

rebaixes ha dit...

Assumpta: Que no has de tatuar-te res que de voluntat en demostres i segur que en tens i molta.Anton.
..............
Cèlia: Les fotos les vaig fer a les tres de la tarda amb sol brillant. Creu que aquestes roses ja les tenia lucades però no hi havia pogut anar, i estaven ja quasi pasades, però crec que em va sortir una cosa bastant bona. Jo dic qe és la gran llum que hi havia Anton.

- assumpta - ha dit...

Amic Anton, Magnífiques fotografies !!!
Ahir feia un dia magnífic, el cel tenia un blau d'aquells que poques vegades es deixa veure com si hagués perdut la vergonya i els colors de les plantes semblaven repintats a doble capa, increïble!
No deixem mai que les margarites ni cap planta plorin, potser ploraran per algún amor no ben entés, o potser no?, o potser sí?
Encara que si algú ha d'esbrinar lasalut del seu amor per una flor, ja cal que s'ho faci mirar, no?

Les paraules... no tinc paraules, com sempre les encertes. M'encanta!

Potser sí que de vegades les coses són del color que les volem veure, o que els nostres ulls amaguen o capten la llum i el missatge en funció del nostre propi estat d'ànim. La força de voluntat, crec que ho es gairebé tot. No sempre les coses surten com volem, però si sóm constant i no defallim ens ajuda uffff! moltíssim!!!
Espero, ara sí, poder tornar-vos a "donar canya" força sovint.
Gràcies Anton, per haver deixat sempre les teves boniques paraules aquests dies que ho necessitava.
No t'ho podré agraïr mai del tot !!!
Rep més que mai una forta abraçada!
I repeteixo, GRÀCIES, ANTON !
;)