divendres, 15 de maig de 2009

281 -- RECORDA QUE QUAN LA LLUM DEL VESPRE.


14 -5 – 09
Recorda que quan la llum del vespre
t’enfosqueix la cara
i els cabells son cortina verge
que freguen teva galta...,
ets, aleshores, sol que de bromall de nùvols
per inundar el terme escapa
i pinta entorn teu celèstia de llum
apareguent en la vallada.
he extret la foto de FOTOERASE
Recorda que quan el miratge dels ulls teus
extasia sa mirada
en la policromia que el sol atén
besant ta veu que calla...
Ets, aleshores la perfecta flor
en el paisatge dibuixada
que mires el destí d’amor
que prop teu camina i t’aguarda.

8 comentaris:

Carme ha dit...

Que bonic! Els colors del capvespre sempre són una fopnt d'inspiració, però aquest t'ha quedat de meravella.

rebaixes ha dit...

Es veritat el que dius. Les postes de sol ho canvien tot...
Fa uns dies en vaig veure una aquí al poble que em va saber greu de veritat no tenir la càmara...Bon cap de setmana.Anton.

Gaia ha dit...

Aquest poema és preciós. Fet amb molt sentiment. Enhorabona

Jesús M. Tibau ha dit...

quin momment més màgic i bell, el de la posta de sol

Cèlia ha dit...

M'encanta com jugues amb els colors als dos poemes, un pel capvespre, l'altre per la policromia que el sol atén, preciós! Però en destaco dues imatges: els cabells com cortines (una imatge preciosa...) i el sol besant la veu que calla (més bonic encara!)

rebaixes ha dit...

Gaia: m'alegra que et fagi pesigolles...Anton.

rebaixes ha dit...

Jesus. Es que hi ha potes de sol, que tenen una màgia que sorpren.I després la imaginació que hi posem. Anton.

rebaixes ha dit...

Cèlia: Faré incís en els cabells, cabells llargs que moltes dones opten per ells, sempre les seves mans hi juguen, i entre cerrell i el cos del cabell que cau, és un parlar de dits i mans amb sutilesa, amagant mirada i descobrint-la, com guaitant i deixant al partenair amb el dubte
que en els ulls d'enfront eel miren o no. Crec que és un joc que el sabeu fer, per algo teniu un sex sentit que us guia...Ho veig així. Bon cap de setmana.Anton.