Feia molt de vent i no han quedat com jo volia les fotos.
Aquí en teniu dos instants dels que hi he captat
22 – 4 – 09 14 poema
En la clofa de ta veu,
on els llavis obren casa
entraria com el vent
encenent foc en la brasa.
Com em voldria cremar
per donar-me vida interna.
El teu bes, pas de gegant,
goig duria a baluerna.
I tranquil·la em miraries,
pels dos seria alegries...
Un inesborrable instant.
En la clofa de ta veu,
on els llavis obren casa
entraria com el vent
encenent foc en la brasa.
Com em voldria cremar
per donar-me vida interna.
El teu bes, pas de gegant,
goig duria a baluerna.
I tranquil·la em miraries,
pels dos seria alegries...
Un inesborrable instant.
7 comentaris:
La primera és preciosa però la segona una mica desenfocada. Bonic poema!
Ja deia que feia molt de vent i encara que ho he intentat amb una ma tirar i amb l'altra estabilitzar-la, que carall, sigui el que sigui... Ja faré un curs quan pugui per dies d'inclemència. Gaia, he vingut allà i no has editat res. Un altre dia, que no es passa l'arròs.Anton.
Malgrat el vent, l'instant és inesborrable, i la olor... m'arriba fins aquí!
I tant si feia vent avui... al menys per Reus bastant!!
Quina sort tens d'haver trobat dos rosers en un lloc abandonat, així és com si fossin per a tu :-))
Que bé que hagis captat aquestes roses. Ara ja no és un lloc abandonat perquè tots el tenim present. Veure aquestes flors m'ha fet recordar l'olor de les roses de jardí -que no té res a veure amb les de floristeria- i ha estat una sensació molt agradable. Com us trobo a faltar! Un petó, Anton.
Buff! No tinc tantes hores per dedicar al blog. De totes maneres, entro cada dia si més no per veure escrits nous i comentar als blogs dels meus amics blocaires. Generalment, escric un cop a la setmana o cada dos setmanes. A vegades, em costa inspirar-me i escriure per obligació no m'agrada. De fet, també m'ho passo molt bé anant de blog a blog per veure que hi ha de nou.
Vostè, pel que veig, sempre està inspirat!
Una abraçada
Molt bonic! é cert que sempre estàs inspirat. Un poema sobre el bes... i les roses, que boniques.
Publica un comentari a l'entrada