divendres, 27 de febrer de 2009

219 -- PER UNA BOSSA UNA PLORADA -- 1º- VULGARITATS.



Sobre coses vulgars que pasen al poble o pobles, vaig escriure unes quantes pàgines que van lligades una amb la següent, com si fossin capítols d'una mateixa comèdia amb diversos temes i actors però amb un fons comú.
DESPRÉS LES PUBLICARÉ A RELATS EN CATALÀ
PER UNA BOSSA UNA PLORADA.



Avui a baix al carrer m’he trobat una dona que pels anys que m’ha dit que suporta sobre les costelles i veure-la tant pinxa, no ho diria. Ronda els 90 anys que encara que les noticies diuen que ha mort la dona més vella del mon de 115 anys, tenir la edat de la interfecta no son figues per no apreciar, per que encara que sense dents, remenant per la boca i genives, el gra i pell de figa es va desfent per empassar-lo. No és defecte el no tenir dents, hi ha la batidora o una forquilla per xafar la trumfa i el arròs un remena per la boca i se’l empassa i no passa res. Però la vista... Ara, el que em deia la senyora, es que li varen operar un ull de cataractes i no li ha quedat prou bé, i té l’altre mig a la funerala i li diuen que si no vol acabar de perdre la vista que li faran el que li han fet a un dels ulls i que esperen que els resultats siguin millors. Aquest ploriqueig li ve de lluny i m’explica.... La dona al arribar aquí enyorava la vista que tenia en ulls i enteniment quan era més tendra, així era que va descobrir que el seu marit, ja en la pàtria del cel sia, quines coses, tenia la vista i les mans posades en altres que no eren ella, i això costa calers, i ella no estava per empobrir-se que tenia un fill per pujar...
No sabia com feia fonedisses les monedes i els papers verds que aleshores circulaven. Però l’astúcia de la mestressa que mira a terra i invoca els sants del cel, va veure en una lleixa somorta, on ella mai hi traficava, una bossa. Jo no l’hi he posat. Quan va entrar la ma en contacte no era sols una bossa si no una bossa i el frau. Ara l’havia enganxat. I sí. Dins de la bossa un paper de diari que hauria portat amagat del cafè,per que ells no compraven diaris d’aquests.
Desembolicà aquell envoltori i la seva sorpresa, que ella era molt viva, ja ho pensava, era el civader que el matxo prenia quan anava de compres a la capital per satisfer els seus instints de mascle... Tot era bitllets d’aquells que valen un potosí,... Que son quarteres d’olives i d’ametlles i portadores de verema ben plenes... Quan arribà l’home l’espectacle fou de festa major.
Per que t’ho amagues, tu saps el que en faràs quan vagis... Ja m’ho pensava... Que no m’estimes. Lo contentes que es posaran... Això serà la ruïna nostra... Tu rai... Però, naltres, el fillet i jooo....( i mil frases que ni el Guimerà escriuria millor )
L'home primer seré acollia el fraseig estoicament.
Arribà un punt que un renec... I ella missera de tota sa vida, un renec contra Déu, esclatà en plor....
Ell, més seré que mai digué : No volies un tractor pel noi ? Doncs, aquí guardo el milió de peles que val i que demà aniré a comprar a la ciutat. Que et pensaves?

Des d’aleshores la dona sempre se la veu amb cistell o senatxo per anar a comprar. No sé si en vista d’això el govern, que s’assabenta de tot, ha dit, una forma de que no vegem bosses com les de Julian Muñoz, aquest que el tenen a pa i ganivet allà a Alarín, esperant la Panotxa i son gent que saben de bosses per anar a comprar tractors, a viatges a la lluna,... editarem un decret que totes les bosses es paguin, son experts,però no saben que les bosses anaven incloses en el producte....
Bé, ho farem així i el que no vulgui bossa que no la pagui, encara que ja l’haurà pagat encara no li donaran,... Un galimaties. Ja m’ho deia la dels 90 anys.
-La plorada no me la va treure ningú,....tot per una bossa...plena. Si m’ho hagués dit.... Potser ara no caldria... ( i vaig tenir feina en consolar-la. Que sensible és una dona...!!)

------------------------------
Desprès diuen que als pobles mai passa res, que la vida és tranqui-la. Que bé si està. Tot és silenci.

2 comentaris:

Assumpta ha dit...

Doncs mira, va aconseguir un tractor pel noi jejeje :-))

rebaixes ha dit...

La ratoneria d'aquells dones i en aquells temps... L'estalvi era una cosa innata en la famìlia i la dona la portant veu./ En la dona falta molt per arribar a l'igualtat, però en aquells temps, no massa llunyans també les pasaven magres.No és estrany que el llagrimeig encar li duri. Anton.