dijous, 12 de febrer de 2009

204 - EL VELL I EL FOC -- LLEGENDA DEL BES


11 – 2 . 09
LA LLEGENDA DEL BES


5.- El vell i el foc..

Calada fins als ulls la vella gorra
assegut en seti d’ametller
prop del fogal el cap ensorra
braços junt genolls fan d’espatller.
Sa pensa,...? Es sol dins la barraca
és nit fosca, foc cou el sopar.
un topi de bròquil, el tuf raca,
ell no el sent, cabòria té al cap.
el gat a peus, calent de cendra ,
el gos fet triangle i morro humit fred
si surt rata a boca serà tendra...
Sols escarabat perdut en aquell cel.
Dos troncs prop xemeneia
faran nit de calor vetlla allargant .
Així viuen aquesta patuleia,
son la famìlia que li ha quedat.
Treu petaca de la negra faixa.
un full al llavi,a la ma el tabac
el paper d’arròs és ara la caixa
la saliva mulla, és rodo el cigar.
Ha collit la branqueta encesa
el fum surt de boca com màgic tren
l’alè del gust fins al gat te presa
el gos reverend ensuma del fum pet.
El bròquil ja s’escudella
un plat groc ple de pa sec
escalda junt amb l’ou de la vella

gallina que fabrica son aliment.
que es refredi que no hi ha cap presa
el gos marxa, fent-se el distret
i el gat llepa la closca i l’overa
si un regalim per dins hi hagués..
El foc atiat fa bona flama
fins a mig metre llença llengua foc
el fum amunt al nas encara clama
el regolf de fumera és fet ventot.
.............................
Els tres tots tips, poden dormir si volen
escarabat negre , gossot i gat..
Però el vell com estàtua li revolen
el vesper de penes que mai marxaran.
El foc flamós no para en sa dèria
puja i baixa. regolfa i se’n en va
Iiel vell ull fix annona sa misèria
clepsa i gorra guarden mal de caps.
Un dia marxaren els fills a fer fortuna
per ell,Déu meu, quedà dins seu tot runa
com si el foc insomne i golut l’arrasés ...
Un jorn sa dona s’esbarrà i ara falta
és igual que plorin ulls tous i galta...
És home sol, totalment desgraciat.


.............................................
Mira al foc que gola de llop s’assembla
No para en sa lluita de groc i roig
I en un instant una figura templa
És sa muller, dins, sa cara és el foc.
Allarga braç.-Tinc que salvar-la
I la llengua follia allarga floc
Ho ha de fer, Quant va estimar-la....!!!
El brasquer aflama potent, joiós.
Ja la tinc, és meva, meva , ara torna
Però el foc a tot ell, pobret, l’emborna...
El gos, son amo,l’estira pel camal
El braç aflama com teia pinassa
El vell a cendra somnia nova casa
Allí crema l’amor ,- Au! vine noia
Ja et tinc... - . El gos burda, el gat re meu ou ooou...
Ningú apagarà, ni font ni foia
Son cos ardent farà cendrer d’amor.

.................................
Avui, per tot el terme les campanes
ploraran totes germanes
la tragèdia. Bes de foc.

3 comentaris:

zel ha dit...

Tinc una curiositat, aquestes precioses i encadenades poesies de llegenda del bes, són també teves? Perquè si em dius que sí, i segueixes amagadet en la poca coneixença que dóna aquest món, et menjo! Saps, és una mica injust que més gent no pugui gaudir de les paraules i els sentiments meravellosos, de les joies i les tragèdies que hi ha aquí posades tan tendrament... Antón, gràcies, sempre et tinc a propet, i saps que em tens pel que necessitis...Una abraçada... El genoll poc a poquet, jo ja corriria, però al vespre es queixa i el doctor diu que això tarda, que a fer bondat!!! Petons, estimat!

rebaixes ha dit...

Doncs si que son meves i tant. Em va sorgir la idea quan la Montse, l'avia primmerenca em va regalar,és un dir,aquest video. I no sé com parar, per que el cap em bull de tantes comparacions que hi ha. Tu ets mestra i mentres he parat a la finca, en ves de fer el cigarret, que no he fumat mai, he escrit el d'avui, hi pensava en tu per que és una parella de nens i la seva mestra.
Clar, es un parlar més senzill, son nens. // ja saps que et tinc en gran apreci, ja em donaré a conèixer més i sabárs qui soc.Anton

Avi Gres ha dit...

Caram noi, estàs fet un DonJuan!

Tan de bo sabés versar
com ho fa l'amic Anton
tan de bo sabés recitar
tan de bo, tan de bo...

Apabonmigdia!