dilluns, 13 d’octubre de 2008

A LA PADRINA....- M A R E !!!

M A R E, en la inmensitat busco la teva ma, el teu petó....,
el teu consol, el teu somriure...
----------------
M A R E .....!!!!!

A la padrina Magdalena.
Poema escrit per Antoni Fortuño Sas – 5 – 6 – 07.

La padrina supera els 93 anys.En el 2008
---------------------------
( Parlament simulat i imaginari de la seva filla.)
-----------------------------

Mare...! De dins del cor em surt el crit
que alaba amb fe la llet del vostre pit
que em donareu amb total joia materna.

Mare...! És paraula dolça i sentiment
que mai s’emportaran de meva ment
per que per mi n’és comunió eterna.


No és la padrina Magdalena, però persona molt estimada...
Mare...! A voreta meva sempre us tinc.
Deu-me noves il·lusions que a vos vinc...
Deu-me el calostre de la nit primera.

Mare...! Vostra alegria sempre tinc...
Quan ronda la pena em traieu del risc
de no tenir consol, vos sou sincera.

Mare...! He de expressar-vos meu amor així.
Vostre faldar ha set el meu coixí
on vostres mans han conduït ma vida.
El crit al bec clamant a lo ineludible, ineluctable, la MARE que ja no tornarà
----------------
Mare...! A vos pertany mon cos i esperit
I sempre en mi aniuarà el dolç neguit
De dir-vos : - Mare, Mare beneïda.

7 comentaris:

Doe ha dit...

Crec que la manera d'estimar entre mares i fills ha canviat molt. No en qualitat o quantitat si es pot dir així, en forma més que res.

rebaixes ha dit...

Els canvis poden ser millors o no tant pitjors.Jo vaig perdre el pare al 3 anys, la meva mare ella en tenia 97. A un no el vaig conèixer practicament, l'altra ho va ser tot per mi. Quan falta és quan més es necessita. Aquest poema encara que el vaig dedicar a una dona que no som més que amics, jo pensava en la meva mare.
Avui tu escriuries... demà... Anton.

Mariona ha dit...

Quina meravella d'escrit a la mare. Com diu la dita: "mare no n'hi ha més que una" i realment la relació mare-filla és molt especial sigui quan sigui en el temps!!!( cada època amb la seua manera)
Admiro la facilitat que tens per expressar...endavant

rebaixes ha dit...

Poc puc dir-te. Tu, més que ningú d'això virtual em coneix. Ho vaig escriure així un moment que vaig visitar a la p. Magd. I encara no arribar a casa va sortir aixó. Crec que els sentiments i emocions, com les passions s'han de viure. Deu despertar l'interior. I no pot deixar-ho adormir. Ha de ser a l'acte, dessegida.Que la pasta estigui fresca. / A veure quan montes el teu bloc...Anton.

Janet ha dit...

Feia dies que no podia passejar-me pels meus blocs preferits i resulta que avui m'he trobat amb aquest poema tan preciós.

Bé, justament ahir va fer un any que vaig perdre el meu pare de manera molt sobtada i aquest poema teu m'ha arribat a dins de manera especial. És veritat que les mares tenim sovint una relació més intensa amb els infants, però els pares tenen un lloc importantíssim.

Gràcies per compartir totes aquests sentiments amb nosaltres.

Una abraçada,

Janet

rebaixes ha dit...

A la mare mai li tallen el cordó umbilical dels seus fills.
Encara que el pare no podem arreconar-lo, el sentiment d'una dona vers el que ha creat és etern.
El meu sentiment per la pèrdua del pare. Es quelcom que sempre trobaràs a faltar.
Ho he dit abans als tres anys el pare marxava, la nostra vida natralment va canviar. La guerra...Sort de la mare que va viure files 97. Hi han miracles, no sabem mai que ens pot passar, per això estem intranquils al tenir responsabilitats amb el futur nostre i dels nostres.
Janet, gràcies per la visita.Anton

Janet ha dit...

Tens molta raó, Anton.

El portar el teu infant a la panxa durat tants mesos i la relació que s'hi estableix després, fan que la mare tingui un caliu especial.

Una dona embarassada està en contacte permanent amb la criatura que porta dins seu, s'hi comunica i acaba coneixent els seus moviments. És un regal de la vida, sobretot quan tot surt bé.

Gràcies per les paraules de condol, perdre el pare o la mare quan un és un infant tant petit és una immensa injustícia de la vida. Admiro profundament aquelles persones que són capaces de tirar endavant, elles soles criatures petites. i encara més durant els anys en què ho hagué de fer la teva mare.

Una abraçada i endavant amb el bloc que és molt enriquidor per a aquells que els seguim.

Janet