divendres, 12 de setembre de 2008

A LA MARIONA MONTANÉ...RECORDANT

No podia marcir-se ara la flor.
En el dia més avall esmentat, Maria ( Mariona nom d'estima) junt amb ses netes va sofrir
un accident terrible. Caminant des de la piscina fins a casa apropant-se a la dinada, en un carreró, sorgí amb malaestruga un cotxe mal dirigit i menat amb displicència i acometé a les tres. Una nena es lliurar de la brutal embestida, Mariona i Nàdia foren empesses a la pared d'ùna casa, que faria de fronton, contra aquells sers tractats com a pilotes. Maria salvaguardà a la menuda de l'atac, però ell rebé l'impacte fent d'escut.
Encar l'aire porta el xiscle en sa boca.
Després la temença del pitjor.
Hores de patiment per les dos i per familiar, amics i tot els ciutadans del poble.
Dies amb l'angoixa, però amb l'esperança.
Precs al cel i a l'imposible.
Vindria el miracle?
Llit de sofrença.
La menuda surt ja del sofriment i Maria queda en el fil d'aquell suplici.
Però se salvava.
El destí no es cloia aquí.
Dies i dies d'inquietud, però és va resolent a fi de bé,
amb dificultats, seguint el rellotge que marca els espais i els temps.
---------
Avui, podem dir que la plenitud no hi és però si una constant que la porta a ser en lo vissible
la que era abans, encara que les nafres i els redits quedin sense esborrar-se...
--------------------
No vaig poder més en aquells dies que escriure aquest poema dedicat a ella.
No li vareig fer a la ma fins que ja és valia per ella sola
i es veia la recuperació en bon grau.
----
Persona que ajuda a tothom, crec que mereix que tots conegueu el que ha sofert, i reconèixer
els seus valors que esmerça com si no donés res. En aquest cas va salvar la vida, segurament, de la neboda i per ella... que més podia fer?
Un petó i una abraçada de tots els teus amics.
T' E S T I M E M...!!!!!!
--------------

( En l’accident de Maria Montané I Nadia )
La Torre de l'Espanyol - 11 - 9 - 07
Fent-ne de vida camí
avancen en son destí
espelma encesa i llumí.
Tempesta que s’embogí
- atemoria el brogit -
destrossant blat del camí.
Llumí de paper i cera
Va a besar-ne la terra...
- Llumí, llumí, fes-te enrere.
No apagui flam cara teva,,
resisteix l’envit que et traga
i alçat, venç mal que et sotraga.
L’espelma – cordill i cera –
s’enfronta a borrasca guerra
per deturar la desferra...
Clams al Tormo i Bruixeta
posen alerta corneta
amb ses queixes en la pleta.
La flama no fa esgarip,
cobra ànima i delit...
- Per sort no l’han emmudit -.
Hores d’estrall i d’injúria
omplen el llit de litúrgia...
Desert de sorra i penúria
ofrenen llençol i coixí.
........................................
El Ser Superior Infinit
no ha baixat el teló llis
de l’espelma i el llumí
.....................................
Ai, espelma ! Ai, llumí !
Siguem-ne tots agraïts.

6 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

afortunadament la història ha tingut un bon final.

Malka ha dit...

Buf...Terrible. No podia deixar de llegir fins assegurar-me que tot havia acabat bé. Quin sofriment! Records per ella i ànims!!

rebaixes ha dit...

Quan un pot contar-ho és que n'ha sortit victoriós. Perogrullada, però la realitat és estar aquí respirant. No segueixo... L'avi Anton.

Doe ha dit...

Anton ja sóc aquí! He publicat i he vingut aquí per veure que havies escrit tu.
He de reconéixer que sóc pessimista... pensava des del principi que no acabaria bé. Sort que m'equivoco de vegades.

rebaixes ha dit...

Ben rebut a casa. Molt content que ho hagis sol·lucionat. L'avi Anton

Mariona ha dit...

Quina il.lusió que m'ha fet el teu regal!! Ja que com ja saps aquell dia vaig tornar a neixer. I tu em vas fer i em fas aquest regal.Mil gràcies i enhorabona ja que fas "de la vida poesia" o "poesia de la vida". (Fins avui no ho he vist, he estat fora)