dijous, 14 d’agost de 2008

ROC I JOSEP, QUE SIGUEU AL VOSTRE CEL.

M’ha semblat una heroïcitat poder posar en la xarxa aquest breu homenatge a ROC LLOP. Mai se m’havia passat per la mollera. M’hi he trobat i no he volgut renunciar a exaltar aquesta figura amb el que jo tenia en aniversari tant senyalat. Sols era el contacte d’haver llegit un llibret,- un llibràs seu – que em superava.

Avui m’he assabentat de la mort del sr. Josep Grau – Pepito – m’ha sorprès en la feina.El meu sentiment més expressiu a tots els familiars, el recordo amb gran afecte.
----------------------------------
Dos anarquistes que es troben amb mi i em parlen. Qui soc jo? Escolto a Josep a la font d’N’Horta, amb sa veu inquisidora, segura, potent, sabent el que es deia. No podria contar coses que ell va desgranar a meva orella sense faltar al quasi secret. Crec que aquell home,content, estava sobreeixit de moltes coses. Però les suportava. De jove, com ROC havia somniat en un mon tant diferent del que tenia que posà com d’altres el seu esperit i cos al servei d’una idea del intel·lecte, per ells, la única veritable. No contaven en la reacció de la força irresistible de la idea del diner. La matèria.

Les idees de d’intel·lecte i de l’esperit moltes vegades apareixen com somnis, quan es troben en la lluita amb la matèria fracassen, no poden elles soles. L’Anarquisme per ells implantar-lo era la Pau, l’Amor, la Felicitat..., però que costava a la societat? Molts canvis han de ser violents encara que la idea sigui pacífica. I la venjança del poder establert, el poder material acaba soscavant els ciments i les persones, moltes moren abans que rendir-se, altres accepten l’estat i altres es conjuren i es posen en front i arriben com en el cas viscut en la pell d’en ROC a martiritzar als seus congèneres i com que no poden amb la idea, maten o quasi,el cos.

Hauríem de reverencia a eixes persones castigades per les seves sanes idees amb un cúmul de disbarats superant fins en ROC el martiri.

Encara que aquesta poesia que poso avui, la vaig donar dedicada al Josep, crec que ell acceptaria el compartir-la amb el seu amic ROC. Aquest és el meu pensament i amb eixa intenció ho faig.

Jo la havia escrit sense saber plenament el que era l’Anarquisme Feia poc que feia anar el boli amb el català. Una amiga ja difunta, Maria Estevill ( Si, Estevill.) em corregia les primeres pàgines i m’encoratjava a que no deixes l’idioma nostre, la nostra llengua. Quelcom conversa amb ella, crec que jo la vaig plasmar, després es posà a dormir entre altres pàgines.. Quan vaig conèixer i escoltar a Josep, no em vingueren dubte que allò era escrit per a ell. I així ho vaig fer Quedi aquí en el record.

-------------------------------------------


L’ ANARQUISTA
A Josep Grau (Pepito)
Escrit d’ Antoni Fortuño ( Div. 3-9-93 )
---------------------
Anatema
La llei és la llei.
Excomuniqueu-lo!!
Obeïu. És la LLEY!!
..................................
Aquell ser
que tenia un gran cervell,
també tenia dos braços,
també tenia dos peus.
I sabeu que mes tenia?
dos ulls verds.
Era mes que el gran Alexandre...( Magne)
Però, no creia en...,
no obeïa cap llei.
Era, simplement, anarquista,
obeint sols lleis d’Univers.
L’única llei que el manava:
la vida d’ell.
Sentia la Pau i en dava
fins als ocells.
Sentia Amor i en rebia
de l’aura que es torna vent.
Però, li tallaven la Llibertat
amb la llei.
I la Llibertat
ho era tot per ell.
La llibertat no és pas la llei.
La Llibertat és ser lliure,
donar pau i molt mes.
Però, si no ets lliure,
com pots donar el que no tens?
Per ell, l’esclavisme començava
quan començava la llei...
........................................
- Que no pensi aquest cervell!!
Ens nega tot quan NOSALTRES
hem establert.-
- No podrem manar l’anarquia !!?-
-Clar que sí .
Tu que no penses, te un fusell,
Tu que no penses, te una llei.
---------------