diumenge, 3 d’agost de 2008

DONEM..., REBEM...




DONEM..., REBEM....
Poema d’Antoni Fortuño
2 - 8 - 08
No puc donar a ningú, ni ho voldria,
el meu silenci, temps i soledat,
per que sense el meu ser em quedaria
i son imposicions que hem d’estimar.

El silenci és nostre callar i dormir,
el temps son nostres hores de vida,
la soledat que sempre ens va parint
sentin sa veu com ànima beneïda.

Tres impossibles
per tots possibles
que anem gastant.

Tres insuficiències
Que son nostres ciències
Vivents espirituals

I volen nostre silenci per tenir-nos calladets,
volen nostre temps per esclavitzar-nos en ell,
volen nostra soledat per fer-nos inconscient.

Donem al ric i ens empobrim nosaltres
Donem al fort i més dèbils ens tornem.
Rebem garrot del poder fàctic del altres
Rebem l’esquella marcant el camí seu

Donem bondat, atenció, noblesa,
Donem amistat, esforç, finesa.
Rebem falsedat, injuries, penes
Rebem mentides, covardies a mans plenes

Donem caritat, ajut, simpatia,
Donem abric, col·loqui, alegria.
Rebem menyspreus, picardies, baixeses.
Rebem esclavisme, mutisme, incerteses.

Donem tranquil·litat i no ens la volen .
Donem paciència i al camí la solten.
Rebem opressió, misèria, desnonades,
Rebem discòrdia, desamor, fallades

Donem consol, comprensió, senzillesa,
Rebem desunió, destroces, imposicions.
Donem promeses complint amb vehement puresa.
Rebem azot a l’esquena, a orella i al cor.

Donem tolerància, estabilitat, esperança,
Rebem prepotència i ens cargolen el turmells.
Donem serenitat, concòrdia, bonança.
Rebem covardies, disputes, renys

Donem fortuna, desitjos, anhels.
Rebem pobresa, enfonys, indiferència.
Donem serenor, pietat, sentiments.
Rebem la malastruga de sa prepotència,
però per més que busquin no ens faran seus.

Donem-los-hi, doncs, nostre silenci en la mudesa.
Donem-los-hi cedint, el temps quan ja no hi siguem
Donem-los-hi la soledat que conhorti sa ceguesa
Doncs no sabran mai que pensem d’ells