dilluns, 18 d’agost de 2008

COM DOS ROSES..., DOS POEMES.

Com dos roses, dos poemes.
Olorem-los... Ens consolen... Ens embriaguen... Ens distreuen...
Quan valor poden tenir dos poemes a l'atzar...
Cadascun amb sa vida
----------
19.- No cal que siguis lluny
per veure’t a prop
en el record.
No cal que siguis a prop
per veure’t lluny
en el conhort.

19 A.- M’he salvat un ull
d’una esborxoncada.
Un ramó sec, dur
s’ha apropat a retina tancada.
Volia esfondrar-se, volut,
en ma vista estimada.
Sort que la parpella segura
ha clos la capsa amb tanca.

2 comentaris:

Doe ha dit...

Molt interessant, el segon poema, bona metàfora la de la capsa, i bona manera d'explicar com els danys són moltes vegades imprevisibles a la vida, i moltes vegades, no sabem ni com els evitem. Qui sap? Potser involuntàriament com el parpadeig.

rebaixes ha dit...

Però quin reflexes. Per que tanàr una capsa costa. Ens han posat tantes coses a ma que de vegades les despreciem o nels tenim l'apreci que caldria. Anton.