LA LLUNA... aquarel·la

64.- 4-3-18

Surt la lluna blanca de la nit

vestida amb mantell blanc.

Darrera amagues teva cara plena de goig.

que em mira volent-me abraçar.

- Si som tant lluny... !!-

I rebo la brillant mirada.

Veig tes narius inspirant claror,

llavis oberts amb alè de perfum

i les galtes rialleres omplen

el blanc verdós de la lluna.

La serralada no ha xerracat

la vivesa del teu encant.

Pel terrer teva llum s’escampa.

La blanquinor de la llum

repuja i rebrolla en les violes

- papallones que no emprenen vol -

un platejat que enveja

l’arbriu dormit d’hivern.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 4-3-18

SENSE EL RECORD...aquarel·la

58.- 26-2-18

Sense el record el passat existiria ?

Cauria en pou negre sense llum.

Recordem  aquella cadira on reposàvem

a l’entrada a la fresca, a les nits al carrer,

al hivern vora el fogardal prop la tupina

que coïa els fesols per carmanyola d’esmorzar...

Aquells molls  per atiar el braseral

o les torradores on el pa prenia gust celestial.

Aquell got de cristall, dur com pedra,

prou que en seus cops al terra, mai s’esberlà...

Aquells quadres de verge o de sants

on nostres precs esperaven realitats,

o aquell mirall que et deia, com creixes, vas brut,

avui encorbatat?, pentinat que vas embullat...

Quantes vides que ens presenta eix altar.

La comunió en el passat, tendre i digne i esperançat

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 26-2-18

L'ORENETA... pint. xinesa

PERSONA... NO DONA O HOME.

IGUALTAT.....NO DESIGUALTAT O PREPOTÈNCIA.

57.- 25-2-18

L’oreneta deixant el lluny, anava al lluny.

Arribava exhausta havent volat fins cansament,

Per fi sabia que assolia ja seva casa, seu niu.

Havia nascut allí. Allí s’aparellà. Vaja bodot 

feren tota la columna d’amics i parentiu,

tot era poc per alegrar a les parelles joves.

L’oreneta, deixant el lluny, ara era al a prop

i continuaria la epopeia de cada estiu...

Feliços els que podien tornar del lluny, quin goig !!

Però quan arribà a la capterrera on s’adreçava

aquell niu, casal que construïren amb esforç

els seus besavis plens d’amor a la terra,

el trobà esboternat, destrossat, destruït...!!

Quin singlot i angoixós plor li vingué al cor...!!

Rememorà tot quan havia set aquell lloc,

ara derruït esperant que ella o els seus 

retornessin la joia a reviure i que la fillolada

tingués presència dels avatars de la vida.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 25-2-18

QUE ESCLATI LA VEU... aquarel·la

56.- 24- 2- 18

Que esclati la veu

que necessita sorgir de l'intern...

Que no vagi a palpentes

i ensopegui en qualque punt o coma.

A bon trànsit ha d’aspirar,

amb empatia subjugar.

El seu crit de som lliures,

que reforci i refermi el ser i estar.

Diguem units : Pau i Llibertat.

Que bons vents en portin

a bon corral, segur i digne

per sempre més des d’aquest instant

DE REBAIXES 18.-ANTON.- T.E.- 24-2-18

EN L'AMBIENT.... aquarel·la

54.- 22-2-18

En l’ambient vibra la melodia...

Besa l’aire galtes i pitrera de la jove

i sa cabellera voleia.

Per què l’arbre té zel del ventijol?

Ell vol acaronament com té la noia...

Encerclat en el fullam 

desitja despullar-se,

anhela que el buf penetri en sa pell.

La terra fosca arenosa tremola

i exhala alè de carícia,

també aspira a contacte...

La jove ajaguda en repòs sospira...

L’arbre espolsa fullam

i el vent fi del arbre 

fa colga vestint la jove.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 22-2-18 

................

55.- 23-2-18

L’agraïment a la hipocresia

li feia conèixer amb sobrietat

l’odi a la mentida escoltada,

l’enveja a l’empatia que no sura,

la supèrbia que s’amaga

En la duplicitat de criteris

quan convé serveix pel BE

com un somriure dolç 

que enganya duent el desconeixement

Quan convé porta el MAL

i no se’n escapoleix,

sinó que el clava com punyal.

- arma de dos fils -

i està vivint, convivint,

fent feina dolça o bruta

com corderet innocent.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-23-2-18

QUÈ ERA JO ABANS... aquarel·la

50.-18-2-18

- Què era jo abans de ser com soc ara? – es preguntava

Algun filòsof qui sap si li aclariria seus dubtes

que no es marginaven, si no que es feien latents,

imperiosos com més entrava en el caminal del cim,

cim que deuria abatre moment a moment sense pausa.

Venia d’herències establertes o sa nissaga complia

els estatus establerts en l’Univers...?

Va ser un dia sol o nuvolada o vent suau o destructor?

Es mirava en pensaments arrelats

i no en trobava l’entrellat...

El cor li deia que cregués a seus ancestres,

i el cap l’inclinava a meditar i pensar...

Es deixà la pregunta vora el coixí

i recolzant-se es digué: - Demà ho resoldré

DE REBAIXES 18.-ANTON.- T.E.- 18-2-18

DEL DESAMOR... aquarel·la

48.-16-2-18

Del desamor en feia bandera pròpia

que onejava amb orgull adolescent...

Què el paria que el tinguessin per un sorrut

que sols vol triomfar ell arreu?

Seu conclave particular s’enorgullí

de poder combatre a tot sense baixar el cap.

Es sentia segur en seu paper patètic 

i per altres incomprès,ell se’n fotia...

El seu NO a tot, dibuixava a cel i terra

el seu carisma guanyador sense amor a res.

Del DINER deia que era seu súbdit

i que obeía ses lleis i seus mandats,

sí,un simple majordom amb casal net

que amb fregall manava abellir

i estès a la ordre. Els demés simples esclaus

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 16-2-18.

VIOLETES BOSCANES... aquarel·la

45.- 13-2-18

VIOLETA BOSCANA

Nasqué per ser a la terra estel ,

també per enlairar-se fàcil.

Son fullam l’omplí d’anhel

I el vent la mogué gràcil.

Son pare el vell gegant

la lliurà del gran viatge

i ara rou entre flor blanca,

però sola no n’és hostatge.

És primavera joiosa

que surt a pasturar

en raconet solitari,

o prop sèquia de reg

on sols seu perfum clami.

Violeta no violada

ta tija puja erèctil i sana

DE REBAIXES 18- ANTON.- T.E.- 13-2-18

EL MELIC... aquarel·la

47.- 15-2-18

No es veia el seu melic de panxut que  n’era,

mes si que els contrincants en mirar, s’hi regiraven .

Que se’n sabia ell del mirar dels altres...?

El seu estat no dava per lligar-se les sabates.

però, que li importava si tenia servents.

Sonà al aire el crit de Idiota...!!!

Bona proclama que no tenia en compte.

Altre esclafà la tifa de Imbècil !!!

Ell es mirà la cartera que es sobreeixia de bitllets

i claret, claret els espellofà :- Sou uns Necis...!!!

El meu regne no és el melic, si no el diner a bossa.

Sempre sereu esclaus del vostre infortuni.

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 15-2-18.

QUI ESPERA INCERT... aquarel·la

46.- 14-2-18

Qui espera incert el demà

és que ha perdut ansiós l’avui ?

Quan el vent no és paraula

i el sol amagat no brilla,

i no rebota el gotam al carrer

i les finestres no obren ales 

i la fosca dins l’habitacle brilla

i fins portes el gos no pixa,

qui espera incert el demà ?

Veiem immòbil la vella parla 

i ella no gosa escriure en el silenci

la carta noble del t’estimo

per que l’ànima ha fet camí llarg

dins el patíbul sense clemència

del viure privat d’ horitzó aclarit...

Ens preguntem: - Si tot visqués,

no voldríem viure l’avui 

si el demà res ens ha promès ?

DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 14-2-18.