dilluns, 13 d’abril de 2009

256 -- TINC L'ESPERANÇA QUE OBRIS LES PARPELLES -- 6 -- poema referent als ulls.Aquarel·la una rosa.


També vull que l'amic Carles Casanoves pugui collir una flor virtual del jardí del seu amic Anton, per que l'ofereixi a la seva mestressa DOLORS....
12 – 4 – 09
Tinc l’esperança que obris les parpelles
ensenyant al mon, - ocells i vent -, ta mirada.
Sembla que sempre és nit avui... I sense estrelles
em sento neguitós que la llum no faci albada.
Obre balcons que celen les clarors més belles
que il·luminin el carrer llarg de ma peuada.
No és hora de fosca, se’m cansen les celles
i tinc por de no veure que estàs enamorada.
.......................
14 – 4 – 09

De vegades, un no s'explica les casualitats.El tema que presentava sobre els ulls sembla que té a veure amb el que ....
L’ASSUMPTA de DES D’ON NEIXEN ELS SOMNIS... ens ha posat un conte d’un cec, llegiu-lo, a mi, m’ha vingut d’escriure això.
L’adjuntaré a un recull poètic TERESIAS un cec
al que quan em ve bé li escric quelcom i vaig sumant-li poemes.
.....................
Es primavera i jo no la puc veure,
les parpelles que em donaren
no aixequen el vol.
He rentat les nafres de ma dormida,
he procurat obrir la balconada
de la inefable son,
però no trobo la llum que m’establia
Un comprendre les coses que miro
i que rodegen mon entorn .
Em falta la claror que ressuscita,
em falta el goig que s’ha esfumat
i em porta camises de dol
Entregueu-me la paraula que expliqui,.
conformeu ma pensa il·luminant sentits
que vegin els colors.
Es primavera i no la puc veure,
ja que dins i fora meu és fosc.


Voldria que algú, el qui sigui, la collís. Jo n'aniré posant-ne a mida que brotin mitjantçant els pinzells que tinc a la vora.Si en voleu deixar constància, ho agrairé.
I si algú té algun desig que m'envii la foto i ,desinteresadament, procuré acomplir.
A veure si aconsegueixo un jardí a la xarxa.

8 comentaris:

Patricia Montañés ha dit...

Ets tot un artista Anton! Gràcies per passar pel meu blog, diria que ets el blocaire que més s'hi passa! Un petonet i gràcies de nou

Cèlia ha dit...

La vista és precisament el que em va empitjorant cada dia dia més. He vist sempre amb un sol ull i ara sembla que em digui: M'has fet treballar tant!

Carme ha dit...

He llegit ara tots els poemes dedicats als ulls que tenia endarrerits... i les flors, farem un jardí comunitari amb els teves flors. Ja vindré acollir-ne ja!

Jesús M. Tibau ha dit...

les teves flors no perdran mai la bona fragància

Assumpta ha dit...

Jo ja puc presumir de flor teva a la meva barra lateral del blog!! (el que és del meu marit és meu jejeje)
Estaria bé que tothom n'anés agafant alguna i s'omplis de flors tota la blogsfera ;-))

rebaixes ha dit...

Encara que les coses particulars de cadascú son el més important i m'agrada coneixer les particularitats de tots,paso al altre lloc que ens uneix i és que tots triumfem dins de nosaltres mateixos amb l'inefable ajuda que esmercen els companys que tenim a la vora, virtualment, si, però efectiu per que conserva en cadascú els seus valors i els potencia. Gràcies de cor per l'ajut que ens donem sempre. Sense això de que ens servei la xarxa?Anton.

- assumpta - ha dit...

Saps una cosa Anton?

Doncs que jo també crec en les casualitats!!!

Potser sí que era el moment precís de posar aquest conte d'autor desconegut en el bloc. A mí també em va agradar molt i molt quan el vaig conèixer.

Gràcies per aquest "trenet" (que jo diria que més que un trenet és un TGV o AVE per la meravella que t'ha sortit:
"Es primavera i no la puc veure,
ja que dins i fora meu és fosc".

Fa pensar, realment. Sempre he pensat que el que crec que em seria més dur de soportar, seria justament que em quedés cega.

Crec que ets una de les persones més actives de la xarxa i de ben segur que ets la que te un "encanteri" especial que fa que tots uns amb els altres ens anem "trenant" mica en mica, i això no te preu!!! No es pot pagar amb diners.

Mil petons i una abraçada, amic Anton!!!
;)

rebaixes ha dit...

No saps el que agraeixo la visita, per que sé que tens molta feina, i naturalment les paraules m'omplen de goig. És com un cordial tenir a ma una conversa d'aquest calibre, no es pot tenir amb tothom.Una abraçada. Anton.