dissabte, 9 de juliol de 2016

EL GRONXADOR... aquarel·la


De menut pujava amb gust al gronxador
Dues cordes tibants i de seient una fusta
i el balandreig endavant i enrere
i quan t’empenyien de fort fins l’alè faltava
i quelcom de por de sortir sense paracaigudes...
M’he fet gran i a meva edat el gronxador no el tinc...
Com dic, no el tinc ? Ara si que juguen amb mi.
i em sembla que no he baixat mai
de les dos cordes i de la fusta i del avant i enrere...
Ens premen  arreu o almenys  m’ho sembla
i no sé ja si soc enrere o endavant
Tot sembla que canvia per bé
i de cop el gronxador ha variat
i ens trobem enrere amb els peus frenant
abans que l’alè falti i ens estenallem de veritat
o per que no sigui més encara el tirar enrere...
I de menut com hi gaudia i vosaltres... ?
Això de fer-se gran... no prova...
Quin engany el gronxador, ara ho veig.

DE REBAIXES 16.- ANTON.-T.E.-8-7-16

2 comentaris:

Ramon ha dit...

Molt bona la metàfora del gronxador del teu poema.La fresca innocència infantil permet gaudir de tantes coses... Quan creixem i anem veient, coneixent i pensant, moltes d'aquelles coses s'esborren o mig s'esmicolen. Per retrobar el gust de les gronxades , al menys per un instant,caldrà tancar els ulls i recordar intensament aquells vells/bells temps.

rebaixes ha dit...

de grans crec que ens gronxen... o sigui ens porten a la seva menjadora, endavant per que no ens quedem quiets i perdem l'ànim, i quan ens tenen al lloc... retorn a lloc de partida o més enrere encara... ai, la política de cada moment, mentint per que ens enlairem... desprès qui sap si encara anirem de recules... anton.