dimarts, 29 de setembre de 2015

PER QUE ELS ANYS... aquarel·la



Per que els anys ja se m’acumulen,
em diuen que no em cal estimar...
N’hi ha tantes de maneres i formes,
classes i motius i especialitats... que,
que no se de quina em consideren
que en dec estar tip i retip...
Dir-los-hi que els sentiments
mai en tenen prou d’amoïnar
i que de calmats passen
a la disbauxa o bogeria...
Que de la passivitat absoluta 
a l’esbarjo indefinit...,
Fins que el cap
raciocina i els para i posa
en el lloc adient.
Quan s’estima es plora,
Quan s’estima es riu...!!
I, jo és el que faig...
Arreplegar llàgrimes
salades i dolces...!!
Qui és que en té prou ?
Si arreu sempre anem amb la copa.
DE REBAIXES  13 .- 29-8-13-ANTON.

..................

7 comentaris:

Ramon ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon ha dit...

Un cant a la vida i als sentiments. Quan es ploren llàgrimes salades i llàgrimes dolces, com tu poèticament expresses, és que la vida és present i intensa.
Enhorabona!.

rebaixes ha dit...

gràcies, estic uns moments de malaltia , he sortit de l'hospital i encara no estic prou bé...Però seguirem de nou o ho intentarem...Anton.

Ramon ha dit...

Anton: Et desitjo que ben aviat estiguis completament recuperat. Força i endavant!!!!

Carme Rosanas ha dit...

Qui sap si amb els anys encara s'estima més... més savis, més rics, més plens de tot.

Anton, ara llegeixo als comentaris que acabes de sortir de l'hospital. Espero que te recuperis ben aviat. M'alegro de veure't per aquí, doncs, vol dir que ja tens la teva creativitat en marxa... que tota la resta de salut li vingui al darrere ràpidament.

Una abraçada

rebaixes ha dit...

Carme, gràcies per els teus bons desitjos... Unes infiltracions a l'esquena per que la meva mobilitat està molt ressentida al tenir unes vèrtebres moltíssim cascades m'han portat des de fa ja uns dos mesos a un canvi en el meu físic intern com si l'haguessin girat com un mitjó...Un canvi terrible en que he tingut vera por... Persona abans molt sana, a pesar del problema de l'esquena m'ha transformat aquesta ingerència de cortisona i ara vaig remant ja a casa amb pes encara inflats,arritmia al cor i ja no se que dir-te més... un calvari ja que no soc el mateix, sort que no m'ha afectat al cap... aleshores... Ara vaig recuperant-me i espero que em reto-n'hi l'estat anterior...
Ess a la primera persona que li conto el meu conte... gràcies com sempre pel teu interès.anton.

Carme Rosanas ha dit...

T'ho desitjo de tot cor, que puguis tornar a l'estat d'abans...
El teu cap i la teva creativitat, prou que es veu, estan intactes, gràcies a Déu.

Poc a poc, Anton, que amb l'edat les recuperacions sempre són més lentes que en els joves, poc a poc i bona lletra... esperem que cada dia sigui una mica millor que l'anterior.

Una abraçada, Anton