dijous, 19 de març de 2015

ANAR SOL... aquarel·la

No he trobat ningú
per on jo caminava
si que pedruscall i pols
que peus i nas amoïnava.
Aquests demèrits son sabuts,
afinen sempre les sabates...
i et fan fort per resistir
quan rossola el cul estripant calces.
Una rodolada fins barranc
arrebossat a punt de ser fregit
en la paella preparada...
Seguir sol el sender, ningú et veu
l’estrip i el probable crit
que et defensa davant relliscada.
Potser el barret marxi avall,
potser les mans se m’ensangonin
ningú sabrà que m’ha passat
La veritat sols la veurà
el sol si no hi ha nuvolada.

DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.- 19-3-15

3 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Primer m'he pensat que era una metàfora, aquest anar sol. I jo ja m'hi trobava identificada, perquè malgrat que no estic gens sola, a vegades tonc la sensació de fer alguns camins sola. Maneres de veure les coses o,la vida diferents. Després he vist que podia ser més literal, lacrealitat d'una caminada sol i m'has fet venir por... Vigila, Anton, que no prenguis mal quan vagis sol.

Una abraçada

Carme Rosanas ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M. Roser ha dit...

Diuen que val més anar sol que mal acompanyat, però triscar per camins pedregosos, potser és millor fer-ho en companyia, perquè encara que només ho vegin el sol o els núvols, l'ensurt no te'l treu ningú...
Bon vespre.