dilluns, 23 de febrer de 2015

VAIG MIRANT ENLAIRE... aquarel·la


Vaig mirant enlaire
i... com passa l’aire
que no veig, però sento.
Ressona el brogit de l’abellam
que treballa...
També la pedra muda i quieta
que aguanta l’arcada...
I, jo, entre brogit i arcada
faig camí sol
amb el sarró ple
de paraules per dir
a qui vulgui escoltar
el brogit de l’abellam
i la pacient arcada.
Així faríem el pas junts
amb conversa
que no s’emportés el vent.
DE REBAIXES 15.- ANTON.- T.E.-22-2-15.
......SILENCIS
32.- El catecisme de la constitució es defensa per profit propi...?

1 comentari:

Carme Rosanas ha dit...

De les converses sempre ens en queda alguna cosa. Més o menys endins de nosaltres. Se les emporta el vent, perquè són impossibles de reproduir i allò que queda dins sempre és subjectiu, insegur, interpretable... Però malgrat tot queda encertat o confòs...