dijous, 19 de febrer de 2015

CALLAR I CALLAR... aquarel·la


D’antuvi, de sempre sempre se l’havia vist
amb la boca cerrada, llavis prets,
mai ensenyant dentoles, mai lleu somriure,
espessa cara circumstancial, esblanqueïda,
seria, com figura encerada que no mostra
cap alè d’obrir conversa amb els contertulis...
Fora del seu mirall particular, en el mirall social,
son fer era callar i callar i callar com violi en compàs mut.
Per molt que se’l burxés amb preguntes
la seva orquestra de veu no tenia buf ni partitures
i sols el silenci gutural el desinflava en un xiulet...
Ningú sabé mai la sonoritat i to de seva veu
i vivia sense obeir la proclama de la intel·ligent conversa...
Un aprenent d’enquestes li preguntà... –Per què no parles ? 
En un paper qualsevol  hi inserí el seu criteri...
- No soc lloro per repetir el que manen que digui...
Si empresono les paraules és per què no vull embrutar-les...
Si empresono les paraules és per que no siguin esclaves vostres.
Que us entri per l’orella i surti per la boca el concert,
feu-ho...Això és cosa en que mai no cauré en tanta baixesa.
I se’n hi burlaven per que no obria la boca a la paraula
que incessantment i per tots els medis li volien embotir.
DE REBAIXES 15.- ANTON.-T.E.- 18- 2-15.
.........SILENCIS
29.- La ploma pot firmar fins suïcidis amb la tinta de la gent...