Riu avall la fulla de canya
Enyora el be perdut
Esqueixant-la de mare
En maltempsada de vent
quan ella era vestit per mare canya.
Riu avall bes continuat a l’aigua
L’acull l’anhel de ser-ne barca
I surar en el raig potent
Que a sers com ella els fa mala jugada.
Es remou l’aigua bellugosa, inquieta
Arrastrant avall quan al seu pas troba
I ho enfonsa i ho retorna a flot
O ho envia a voreres que faci parada.
Un ocellet posa peus en fulla de canya:
-Et portaré on vulguis, diu la barca
I naveguen els dos solets
Per l’immensitat que a molts els aclapara.
Joiosos no necessiten res més
L’ocell fa de barquer, la fulla està ufana...
Des del voral se’ls miren envejosos
Altres ocellets i fulles vestint canya.
DE REBAIXES 14.- ANTON.-T.E.- 14-7-14
1 comentari:
sin mucho detalle te ha quedado muy bien, saludos.
Publica un comentari a l'entrada