CEC?... aquarel·la

Sols mirava al terra i quedà cec,

el polsim arenós li omplí retines...

Sols pensava en andar pel fang seu

sense mirar a vora les misèries d’altres

i amb seu esperit i cos apaivagar-les.

Cec es sumí en el desconsol negant-se

obrir l’ànima i mirar el pas adolorit

dels que pel mateix camí circulaven.

No tenia ni companys ni crosses amigues,

ja d’antuvi les apartà lluny: - Fora nosa !!

I es convertí en cec perenne. Aferrat

a enveges i supèrbia, a odis i inquisicions.

Sord a tot vent. Callat a la queixa d’altres...

Sol..!! Hauria de morir en el propi insult,

bumerang que li retria homenatge.

DE REBAIXES 14.- ANTON.- T.E.- 6-6-14