Obrint
el finestral a la claror
instigava
al ventijol suau
que
bellugués el cortinatge.
Prou
li plauria a ell
i
amb seus dits invisibles
remoure
el plecs sedosos, transparents,
Es
complauria el desig,
trepitjat
pel acaronament
al
incentivar-se en culivar
el
pas del xampurreig ínclit
que
com ma que porta la besada
a
cabell i galta, a pit i mugró
a
columnes sedoses que sostenen
la
complaença del contacte
que
recorre tots els senders i fonts
de
delitosa agudesa sensible...
Així
hauria caigut en el parany,
vesc
verdós de pensa que mossega la presa,
ratera
d’il·lusions d’excelsa placidesa.
DE REBAIXES 14.- ANTON-
T.E.- 28- 3- 14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada