dissabte, 27 d’octubre de 2012

ARBRE SENSE FULLES...



Ai, arbre sense fulles...!!!
... quan sents que et cauen les fulles
i no saps si naixerà nou brot,
quan el vent et pren les pàgines escrites
i les rebat contra el pedruscall.
quan la gebre et gela les branques...
Ai, arbre sense fulles...!!!

I quan tu, et mires les mans ertes
 i hi ha caminets blaus que les solquen
i per més que el fluït intern hi corre
veus que aquells fulles també és marceixen...
I fins el sol se’n envà a cloure
I el besllum et besa...
Serà ja l’últim torn ?
Ai, arbre sense fulles...!!!
El baf de la vida pot deixar-te
si dins teu no t’encares amb el temps
que encara et falta per acomplir
amb la missió que vares emprendre.

Arbre sense fulles... !!!

Ara sols estarrancs resecs,
Però encara amb saba .fins als dits.


5 comentaris:

Galionar ha dit...

Anton, responc aquest poema amb un text que vaig publicar al meu espai bastant als inicis, i que em sembla força adient per la temàtica:

FRAGILITATS...?
"...No queden més fulles per caure. El vent ha desprès el darrer vestigi de vida de les meves branques. Nues, sembla que alcin els braços implorant una almoina de sol a l’últim instant del capvespre. Elles, però, guarden el secret: no restaran gaire temps despullades; en el seu interior senten renéixer ja la força de la nova primavera que s’albira. Molt aviat la vigorosa saba les fecundarà de nou, recorrerà el seu cos fins a estremir-les i s’esdevindrà el miracle. I tornaran a omplir-se de brots tendres, de vida, de fullam.
No, no podreu amb mi, oh malvestats, hivern agònic, vent huracanat, realitats efímeres, poders devastadors, relacions amb data de caducitat. No fareu de mi l’arbre retut. Que sota la meva escorça d’aparent fragilitat, s’esdevindrà el miracle. I de les branques en sorgiran nous mots, poemes d’esperança i floriré altre cop; i jo, l’arbre, seré novament ombra per al repòs i aixopluc per a ocells passavolants, i de mi sorgiran els cants més alegres de la terra...”

Una forta abraçada!

rebaixes ha dit...

Una plena cullerada de mel, en la que llavis i boca troben la substància de la subsitència... Bell escrit. Complement per entendre el que ens passa quan no cedim a l'impuls greu de les realitats que ens envolten,
L'arbre desfullat... en sa voluntat té la saba. Gràcies, Anton.

Mari-Pi-R ha dit...

Me paseo cada día y voy pisando las hojas caídas y me voy diciendo que poco me queda de mis paseos, así es el otoño.
Un abrazo

rebaixes ha dit...

Caen la hojas de nuestro calendario particular sin pedir-nos permiso. Anton.

esborrall ha dit...

Als arbres sense fulles, corre la saba i són plens de vida. Humils, mostren la nuesa del transcurs del temps.