dissabte, 14 de juliol de 2012

QUAN NO TENS CAP IDEAL... foto google imatges




REFLEXIONS
De vegades ens entestem en no ser nosaltres i en imitar i voler figurar el que no és nostre. Arreu ens arremeten amb la caricia d'unes veritats que amb calçador ens les imposen. Mireu arreu i sols ens parlen de benifets que abans eren contraris. Quan parlen de CRISIS de valors no ens ajuden a ser persones i ens porten llençols quan la vertadera estimança hauria de ser a la integritat de nostres vides i no a la superflua quimera de diner per diner per diner. Falàcia de clases que s'han fet superiors a costa de rebaixar els drets dels altres i titllar d'inutils als que arreconen. Busquen el seu propi favor i el seu oli el munten estenent la taca i quedant ells indemnes... Ens posen la culpa de les imprevisions i ara hem de curar amb el nostre esforç el delit de les apropiacions de tantes coses que se'ns despulla, si,  de tota la vestimenta que s'havia conquerit. La ma s'ha ofegat dins de la mateixa aigua i ara, l'altra ma que vigila no té prou potència física ni moral per salvar-la. Avui, qui ajudarà a qui?Anton 
29 – 5 – 11
Quan no tens cap ideal, la ma és quieta ?
Que surti del bany impúdic de l’aigua...
Volia netejar-se la misèria del seu pensar
i no s’apanyava, saber nedar és necessari...
Ha pogut sortir al aire,navegar per nou cel,
però vençuda caient-li els dits, messigons desfent-se,
la eixuga el ventijol i la claror groga, i no es sent lliure
Ningú li parla de la injusta proposta ferma
d’alçar-se contra l’idea que la fa callar.
No sap de temps ni conta cap història,
però la denigra el líquid que la impregnava.
Enterrada podria sorgir brot  arrelant-se...
Allí, el moviment de l’aigua se la enduia
a un ofec segur sense alçar bandera.

La despertà de l’ inutilitat aquell insecte,
esgarrifament en la fina pell. Li tremolava
un intent de parla, de contacte, de cojuntura.
Sí, volaria com la libèl·lula i alçaria ungles,
esgarraparia el cel que sang nova regués...
Tindria un ideal que liderar, seguir, inculcar.
Estendria la ma per ajudar a l’altra ma submergida.

2 comentaris:

Pilar ha dit...

Les mans es nuen i la més forta aguanta l'altra, tot ajudant-la a enlairar-se, com la copa de l'arbre que s'alça fins arribar al cel.
Sempre m'ha agradat una mà que ajuda...M'esgarrifen les que pidolen, el que és seu.
Bona i intensa reflexió, Anton!

rebaixes ha dit...

Estem en pensaments semblants. Qui no necessita ajuda algun cop ? Fins la natura que és suprema espera de la nostra voluntat de fer-li el bé o se'ns tornarà contra nosaltres.Trobar una ma que ens ajudi, quan valor... Anton.