13 – 2 – 12
I segueix incombustible al vent i al sol,
A la marmitada de bromall que circula
Fent estralls, eixugant tot el pedram.
Impertèrrit té fe en l’arrel covada
Que travessa reble i topàs del terrer.
Ha arribat al lluny com llanterna viva,
Com campanar vivent, incòlume gegant.
Ha de portar sa renta a final i no descansa,
Doncs, va prometre ser fort fins extenuar-se
Per que l’espasa i destral l’ajoquin
I li seguin tronc, branques i pollancs.
4 comentaris:
M'agrada trobar la tossuderia positiva aquí i allà.
L'arbre tossut i valent, com tu!
Una abraçada
No queda més remei. Ara, ja de menut em deien el tossut de casa... I feia el que els altres es deixaven per fer més tard i aixì potser l'Anton ho feia ell i s'ho estalviaven.... No puc jutjar si això és ser tossut, però quan a un se li exigeix fer més del que humanament és acceptable, prefereixo que em diguin tossut crec que tu i d'altres aplaudeixe em sembla escoltar. Anton.
Llegar al final sin el descanso y salir de lo nebuloso.
Un abrazo con animo
Si la teva força neix de la tossuderia, beneïda sigui. Jo crec, però, que sense aquesta series també fort, ja que està arrelada a tu i a la teva sabiduria.
Publica un comentari a l'entrada