dimecres, 25 de gener del 2012

SOM DOS MOIXONETS


25 - 1 - 12
Retornava al medi d'on va sorgir
per més que volia seguir la caminada...
Son desfici aquí trencat
per imponderables d'unes lleis
que el lliguen sense remissió.
........................
....
Coment posat al blog AENCESADELLUM, aquí hi adjunto un tapuixet dels de boli ràpit.
Mors lleugeres i fràgils
les tenim dins nostre
perdent i guanyant...
Naixem, morim, ressuscitem,
tornem al cercle, a la roda.
fins que la roda es destroça i cau
en un no rodar més àgil, lluent
i el solc obre sa voracitat
i t'encalça i, ja. què queda ?
Uns principis empalegosos
que ningú et confirma veracitat
t'acoltellen extenuant-te
i et volen fer seguir els principis
qui inclouen fe i esperança...
Que el contuberni es produirà
i la felicitat t'espera...

Qui sap, aquí, de la mort ?
Molts, potser, no sabem
que és la Vida?
Per què som vius aquí
i no en un altre lloc... ?
Per quê tenim descendència
si no es per nosaltres?
... nostre saber no pot
desentranyar el misteri
per més que abaixi el cap
i es sotmeti contra natura
obeint, obeint...
.................
Heu pensat que som vius
per que encara el cor batega ?
Quanta fragilitat en tot...
Ningú ens demana permís
per entrar en la roda
i tampoc ens permeten
disposar del nostre fi.
Es la gran Llibertat...



4 comentaris:

rebaixes ha dit...

Em tancaré amb els meus queviures
i colliré forquilla per destriar paraules
que em fagin companyia en el camí.
........................Anton.

Assumpta ha dit...

Malgrat el poema tan trist i el dibuix, potser més trist encara, crec que el moixonet que has dibuixat caigut, vola ben alt... I en els seus vols encercla i acarona l'altre ocellet que se'l mira.

M. Roser ha dit...

M'agrada la paraula moixonet, la mare sempre la deia...
El dibuix molt tendre, tot i que sigui trist...
Segur que aquests moixonets han fet niuada, que continuarà la vida que s'ha trencat...
Una abraçada,
M. Roser

Pilar ha dit...

La tristesa és bellesa en els teus poemes, tan plens de sentiments i de records, que és impossible passar per davant sense endinsar-t'hi.
Gràcies, Anton, per no cansar-te de destriar paraules que t'acompantin...Que ens acompanyen.