8 - 1 - 12
Plàcida la veu calla,
el ventijol ajoca efluvis.
calma en el prat verd
i la tanca priva l'entrada
als deliris del temps.
Com sap la natura verge
quant necessiten els sentiments...!!
Allí, la llum prospera viva
deixant enrere les maltempsades
que, traidores, la volgueren desfer.
2 comentaris:
Has encajado un bonito dibujo representando bien tu poema.
que tu día sea bueno
M'agrada aquest paisatge ple de calma, al marge dels deliris del temps.
Les tanques sempre fan un servei. De vegades no deixen entrar i de vegades no deixen sortir.
Una abraçada, Anton!
Publica un comentari a l'entrada